Si no podem ballar no és la nostra revolució

cropped-cabecera_fecha_Barc_web

Article publicat a El món i La Independent

Al meu país, fa quaranta anys, el paranimf de la Universitat de Barcelona va ser testimoni de les Jornades Catalanes de la Dona. Jornades de referència per al feminisme a Catalunya i que ara coneixem com les primeres jornades. Pretenien canviar el sistema, tot el sistema, no només les limitacions legals que teníem les dones sinó tot allò que ens limitava com a persones.

Quaranta anys després unes dues mil dones hem participat, durant 3 dies, en activitats i debats d’una gran diversitat. Dones, transgèneres, migrants, lesbianes… d’ideologies diverses i debatent sobre temes diversos. La intensitat del 1976 es repeteix, malgrat les diferències érem moltes, moltes feministes, moltes dones parlant, fent castells, cantant, ballant, creant, dialogant juntes. Érem moltes i commemoraven 40 anys de visibilitat feminista, 176 anys de lluita pels drets, segles de menyspreu, discriminació i lluita. Ens hem reivindicat Radical-ment feministes i pels mitjans de comunicació hem restat invisibles.

Jo també sóc adultera

Possiblement aquest va ser un dels lemes més coneguts i que va marcar una etapa. El 1975 va ser proclamat per NNUU any internacional de la dona. Aprofitant aquesta proclama es van començar a gestar les jornades del 1976. Les primeres Jornades Catalanes de la Dona van ser un esclat. La participació, les reivindicacions, el moment polític, van fer possible un espai en el que es van sentir les veus de milers de dones que parlaven d’elles mateixes des d’elles mateixes i sobre aquells temes que els eren imprescindibles i se’ls havia negat.

La lluita pels drets naixia de la pròpia visibilitat i necessitats, naixia de l’anhel de llibertat. com es recollia a la introducció del llibre que va recollir els diferents debats i reivindicacions van ser “el primer intent unitari d’organització col·lectiva després de quaranta anys de silenci forçat” un silenci que s’emmarcava en els anys de la dictadura però que per a les dones era molt més llarg.

Les reivindicacions que es van fer eren bàsiques, tant bàsiques que ara fa vergonya reconèixer la seva rabiosa actualitat: el dret a un lloc de treball sense discriminacions, la socialització del treball domèstic, la implementació de la coeducació, el dret a l’avortament lliure i gratuït, educació sexual i accés als anticonceptius, dret al propi cos i al reconeixement de la sexualitat entre d’altres. Les denúncies que es feien no han perdut la seva força al llarg dels anys perquè són encara denúncies actuals i necessàries: la cosificació de la dona a través dels mitjans de comunicació, el mite de la maternitat o la doble moral social, denúncies que moltes seguim fent en la lluita contra el patriarcat.

La demanda de la llei del divorci o la supressió de la Llei de Perillositat social que perseguia les lesbianes i les prostitutes, el dret a la igualtat, van ser demandes que s’han anat assolint –ni que sigui parcialment en algun cas- a partir de lluites importants. Cal recordar que la llei d’igualtat per a les dones a Catalunya –dita d’igualtat efectiva de dones i homes es va aprovar l’any 2015-.

20 anys de feminisme a Catalunya

Vint anys són una generació. Un període prou llarg per considerar amb una certa perspectiva els canvis que hem viscut. Una bona ocasió per fer balanç i intercanviar desitjos i propostes de cara al futur” així es plantejava des de l’organització de les jornades del 1996

I així va ser que 20 anys després, més de 3000 dones -i 200 entitats que donaven suport- ens vam aplegar de nou. Vèiem la necessitat de reactualitzar el feminisme, de tornar a visibilitzar la força transformadora del debat feminista i reivindicar polítiques de dones.

Va ser un procés llarg i divers que volia acollir tot el que es plantejava, visibilitzar totes les diferències i també allò que ens unia. Tres dies de debats en els que vam convidar, i interpel·lar, les institucions públiques catalanes, en les que vam fer propostes, reivindicant un moviment feminista ric i plural. Les jornades dels 20 anys es van proposar com una commemoració, però també com l’inici d’un procés obert. Un procés obert i creatiu que va donar molts fruits posteriorment en nous espais de dones simbòlics, físics i també pol ‘tics, que van ser possibles.

Les dones sabem fer i fem saber

Un procés que va anar arrencant i que 10 anys després va voler reivindicar-se, fer visible allò que les dones aportàvem i seguia invisible a al societat. Fa 10 anys –i en portàvem 30 de la data simbòlica i referencial- i seguíem reivindicant drets i avenços necessaris.

Seguíem parlant de no discriminació i de saber de dones que restaven ocults, amagats i que es reivindicaven a les jornades “Per viure i compartir la força de les dones. Per mostrar la nostra diversitat. Per conèixer i difondre tots els vessants del feminisme. Per fer pràctica política de la relació entre dones. Per transforma l’experiència femenina en pràctica política i per avançar en la consolidació d’un espai de llibertat femenina

Us espai de construcció d’alternatives, de consolidació de projectes, de necessitat de seguir reivindicant canvis, el canvi d’un sistema que ens exclou, malgrat l’aparença.

Radical-ment feministes

I quaranta anys després ens seguim reivindicant. No som poques, parlem de més de dues mil inscrites, 137 grups adherits, infinitat d’activitats, d’espais de creació i diversió -perquè sinó ballem no és la nostra revolució- amb força, il·lusió i lluint la diversitat generacional, social, ètnica, cultural… 40 anys en els que moltes hem crescut en edat però poc en drets. 40 anys en què hem vist créixer altres dones, les nostres filles, en què hem perdut les nostres mares, les nostres companyes i amigues. 40 anys donen per molt i hem crescut en els debats i com a moviment transformador. Hem perdut innocència però no esperit transformador. Hem sumat forces i hem donat energia positiva a la lluita contra l’heteropatriarcat i hem volgut ser visibles i seguir explicant allò que som, volem, anhelem, reivindiquem.

Una visibilitat que costa, una ocultació gairebé orquestrada. 40 anys de lluita feminista no mereix 1 minut de noticies? 40 anys de propostes transformadores no són susceptibles de ser notícia més enllà dels digitals i de mitjans considerats “d’esquerres”. No són 40 anys de discurs, de lluita, de creativitat, d’espais, de moviment, no són aquests 40 anys d’interès general? O poder tot s’acota a una aparent objectivitat en les noticies –i els opinadors-?

Una companya de Feministes per la Independència em recordava una frase d’Adrienne Rich: “Objectivitat és el nom que dona la societat patriarcal a la subjectivitat masculina i aquí seguim quaranta anys després, 176 anys després, segles després.

Seguim ballant per canviar-ho tot.



Aquesta entrada s'ha publicat dins de articles, feminisme, Mitjans de Comunicació i etiquetada amb , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.