Lluíiiiiiis

Lluíiis

Aquest és el títol del nou poemari de Sílvia Bel, que ens va visitar el passat 26 de novembre al Pati Blau.

Jo no en sé de poesia, només és un tema d’estomac; m’agrada i m’arriba o no. Vaig conèixer la Sílvia a partir de L’esbós, em va encantar ja des del títol, des del joc de paraules. Vaig obrir Lluíiiiis pensant que seria també com aquell primer, un joc ple de paraules (també dures), però vaig trobar una poesia diferent, que m’arribava diferent. Una poesia més “adulta“? o poder això només em ve pel tòpic que es va vendre d’ella de “jove poeta” que, en definitiva és com el patriarcat ens separa, un cop més, per edats (o per estètica, o per…) i els que etiqueten i jutgen són sempre “els imprescindibles” del sistema. Poder per això? 

La Sílvia parla de poesia del múscul. Per mi la poesia és allò que parla del quotidià i esdevè quotidiana; neix de la quotidianitat per sortir de la mateixa i, en canvi, és invisible, la fan invisible, poder perquè un món en el que la poesia fos visible i quotidiana seria un món diferent i això el sistema no pot tolerar-ho. Si la política fos poètica, possiblement parlaríem d’un altre món, aquell que volem fer possible, aquell que la poesia ens explica i, alhora, ens il·lumina.

A Lluíiiis he trobat somriures, com no. He trobat els jocs de paraules sense els que la poesia de la Sílvia no seria la poesia de la Sílvia. He trobat, també, pors, dolor, pèrdues, mort, memòria, llocs i no-llocs d’allò que té, i que tenim, allò que ens és invisible per quotidià. Ho fa rient i des de la tristor més profunda. Parla des de la llibertat, des de les pors i  des de l’oblit i ho fa per poder somriure.

Gràcies Sílvia pels versos, pel llibre i per la tertúlia.



Aquesta entrada s'ha publicat dins de lectures, Pati Blau i etiquetada amb , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una comentari en l'entrada: Lluíiiiiiis

  1. Molt bona entrada sobre un molt bon llibre. La poesia de la Sílvia té tanta profunditat tan gran que no té cap problema a dur unes sabates a joc. Alguns es quedaran amb el color llampant d’aquestes sabates (certament molt boniques, simpàtiques) quan precisament el bon precisament el bon pallasso és el que del dolor més fondo en fa el somriure més ample. Ai, el Risorio de Santorini, que glaçat se’ns queda! quanta companyia que fa…

Els comentaris estan tancats.