Limbo: la història d’un trànsit

02_Banner_LIMBO

Article publicat a La Independent

La companyia teatral «L’Era de les Impuxibles» va estrenar el passat 5 de febrer l’obra «Limbo», que serà al Teatre Gaudí fins al proper 1 de març. Aquesta és la quarta obra de la companyia que sota la direcció de Miriam Escurriola s’ha consolidat amb un llenguatge divers a l’escenari i una posta en escena transgressora que combina la dramatúrgia, dansa, la música i els nous suports visuals.

Miriam Escurriola ens explica com va sorgir la idea de fer l’obra: «La idea va sorgir d’una circunstància personal, senzilla i simple de la companyia. La Clara tenia una amiga que feia temps que no veia i quan la va tornar a veure era el Miquel. Arrel d’aquest canvi de situació i del seu trànsit, va sorgir la idea de conèixer, visibilitzar i obrir, des de la voluntat d’un missatge universal, el món de les persones transgènere

Perquè Limbo és la història d’un trànsit de gènere, la història de l’Albert que abans era la Berta i que sembla tirar endavant el canvi fins al final. Limbo és dansa, teatre i música en directe que ens acosten a les experiències de dos activistes trangènere: Miquel Missé i Pol Galofré. Experiències recollides, en part, a textos escrits per ells mateixos a diferents articles i publicacions.

Limbo és, també, el lloc on queda atrapat l’Albert a l’aeroport quan descobreixen que el seu document d’identitat porta un nom de noia. A partir d’aquest temporal empresonament es succeeixen les reflexions, les pors, els convenciments, les mirades enrere del protagonisme que analitza el seu passat per anar cap al futur. Segons la directora «L’aeroport com a detonant, com un no-lloc, un lloc indefinit, amb el personatge atrapat ens permetia transitar cap a un món més somniat, menys real des d’aquesta metàfora i entrar en els llenguatges de la dansa i de la música en tota la seva extensió i tota la seva riquesa»

Mariona Castillo és l’actriu que protagonitza l’obra i interpreta, de forma totalment versemblant i esplèndida, el protagonista i la seva evolució, dubtes i reivindicacions. La música composada per la pianista Clara Peya, que toca en directe, i la dansa de la coreógrafa Ariadna Peya acompanyada de la interpret i ballarina,Tatiana Monells composen el quadre dinàmic i el revulsiu que posa sobre la taula del dubte el binarisme dels gèneres en que ens posa la societat. El llenguatge de la companyia teatral és un llenguatge transgressor, en paraules de Miriam Escurriola, la seva directora «Aquests són els llenguatges de la companyia, és la manera de fer. Certament és transgressor, no normatiu, pensem que són paraules molt en consonància amb l’esperit creador d’aquest muntatges i els anteriors, però sobretot perquè és una manera de fer que pretén acostar l’espectador una cosa que és una ficció però que, alhora, té un caire performatiu. Assistim a compartir amb el públic, a trencar aquesta quarta paret, a plantejar diversos punts de vista, a nivell de forma. La forma és fons, la forma és contingut, forma i fons casen, van alhora»

El viatge real de l’Albert i l’evolució que ens presenta posa les seves emocions en la pell de les espectadores i espectadors que no només comporta reflexió sinó una experiència de l’angoixa que viu una persona que no té el cos que li pertoca. L’experiència de la necessitat d’un canvi de gènere, del diàleg necessari amb el propi jo passat i de les esperances d’un futur que no acaba d’arribar.

Els textos de Marc Rosich i la posada en escena ens mostren «un trànsit que passa per molts moments, per totes les pàgines viscudes del Miquel i el Pol. Moments, d’angoixa, de pors, de més vitalitat, d’alliberament, d’esperança, de passar pàgina i moments de molta lluita i, molts records de l passat d’infantesa i joventut en què la incomprensió ha estat gran. Per nosaltres -segons Escurriola- aquesta era la peça, és el cor de la peça, estar en aquest limbo, una mena de muntanya russa d’emocions

Limbo és, també, la història de la visibilitat i de la militància. La visibilitat dels rols que encarcaren, la visibilitat del dolor de sentir-se un error, la visibilitat de decidir canviar, la visibilitat d’una lluita amb el binarisme normatiu i que expulsa allò que no li quadra. Limbo és una crítica social als compartiments estancs del sexe binari, masculí i femení, com a categories úniques i no intercanviables, inamovibles i indelebles.

No deixa de banda la crítica a la legislació vigent, una crítica que pot passar desapercebuda a les persones que no coneixen prou els processos pels que passen es persones transgènere. La llei obliga a passar per exàmens mèdics que avalin la transsexualitat com a trastorn de la identitat de gènere (disfòria de gènere) per tal de poder passar per una operació quirúrgica de reassignació de gènere. L’obra fa una crítica d’aquesta obligatorietat normativa, que s’afegeix a la crítica de la construcció social dels gèneres.

Limbo és un crit, una manifestació en monòleg, un diàleg amb el públic i la societat per a reclamar un espai, malgrat el cos. Un viatge cap al canvi i l’acceptació sense conformismes. Una llarga recerca de la pròpia identitat que lluita contra la imposada que lluita contra les classificacions i els rols i models establerts.



Aquesta entrada s'ha publicat dins de articles, LGTB i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.