Una dictadura encoberta?

pactos-moncloa

Article publicat a La Directa

Sent ministre de Governació, el 1976 Fraga Iribarne va pronunciar i va fer famosa aquella frase: “La calle es mía”. Aquell esperit de cacic i possessiu es manté gràcies a una mal anomenada transició.

La “transició democràtica” després d’una dictadura sagnant va portar a la construcció social i política d’un Estat ple de pors i mancat de drets. Amb una Constitución que passà a ser bíblia, text inamovible i només interpretable unilateralment des de les altes instàncies polítiques de l’Estat. La dita Carta Magna ha esdevingut paper mullat pel que fa als drets socials: dret a un habitatge digne, a la salut, a l’educació, a la llibertat d’expressió… tots aquests drets vulnerats de forma clara i evident. La mateixa llei regeix la separació de poders (legislatiu, executiu i judicial), un altre aspecte que cal posar en dubte tenint en compte els esdeveniments. I el canvi d’aquesta transició ens va imposar una monarquia inútil i una organització territorial sota la por i l’amenaça militar.

Els dos partits majoritaris al Regne d’Espanya han fet i desfet sobre la base de l’aparent immobilitat de la llei, que han remenat a gust quan ha calgut, per exemple en la darrera reforma exprés. Allò que deien que era impossible va ser possible per sorpresa per tal de “calmar los mercados”. PP i PSOE, l’any 2011, van posar-se d’acord en pocs minuts per tal de posar fre a la despesa pública tot establint un sostre a l’estabilitat pressupostària.

La ley es nuestra” i la reformen al seu gust quan i com volen. Aquesta reforma és la que ha provocat unes mancances enormes en polítiques socials i la que dóna base argumental a les contínues retallades de drets i inversió social.

A això s’afegeix la manca de respecte a les lleis que els molesten, que són bloquejades o reformades a gust:

Només alguns exemples… “La ley es nuestra” i no hi ha res a parlar. El fiscal general és al servei del poder executiu i allò que diu el poder legislatiu fa el sord o es bloqueja.

Els desnonaments massius i cruels no han tingut cap llei que cobreixi les demandes socials: Dret a un habitatge digne i adequat es vulnera i queda en paper mullat. El dret a la igualtat i a la vida sense violència queda frenat si no s’inverteix i s’aplica la legislació derivada. El dret a la salut queda vulnerat quan es neguen tractaments necessaris per viure, com ara a persones afectades per l’hepatitis C o les persones a qui es nega l’assistència sanitària.

El dret a la llibertat d’expressió queda vulnerat quan un poble parla i es mobilitza i es pretén judicialitzar el procés i no pas seure a negociar. El dret d’associació es nega quan s’aprova la Llei de partits. I es vulnera el nostre dret a la dignitat quan es retallen els drets i les llibertats i en poc més d’un mes es paga una indemnització milionària al grup ACS, de Florentino Pérez, amb els diners de totes i tots mentre se’ns precaritza la vida.

D’això en diuen democràcia, fer les lleis a mida a favors dels de sempre, a favor dels seus. Dictadura només encoberta?

Aquesta entrada s'ha publicat dins de articles, Govern del Regne d'Espanya i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.