Garantint la llibertat

Mujeres_tunecinas_manifestacion
Article publicat al diari ARA signat conjuntament amb Sara Berbel

Està en marxa el procés per tal que el Parlament accepti a tràmit la Iniciativa Legislativa Popular per una Renda Garantida Ciutadana. Les dificultats per al debat es troben emmarcades en el tema pressupostari però cal anar més enllà i veure els beneficis socials que aporta i el canvi de model que suposa en la lluita contra l’exclusió.

El risc d’exclusió social és, actualment, una greu amenaça per una part important de la població, i, de forma molt especial, per al 52% d’ella ja que, com assenyalen les NNUU en els seus informes, la pobresa és femenina: 7 de cada 10 pobres que hi ha en el món són dones.

L’estat espanyol és el segon país de la zona euro amb persones en risc d’exclusió social o de pobresa, tan sols superat per Grècia. La Comissió Europea considera que aquest tipus de situació es dóna en tres casos: quan no s’arriba a un nivell mínim d’ingressos malgrat haver rebut totes les transferències de l’Estat (subvencions o ajuts), quan l’atur de llarga durada es converteix en estructural en gran part dels membres de la família i quan existeix un risc de privació material severa (per exemple, no poder pagar les factures o no poder mantenir la calefacció de la llar). Cada cop són més les persones que es troben en alguna d’aquestes situacions. La precarietat laboral, el menor poder adquisitiu, les majors responsabilitats familiars i l’escàs accés de les dones a càrrecs de decisió fa que siguin un grup social que acumula més factors d’exclusió social, independentment de la seva intensitat.

Catalunya no és una excepció en aquesta anàlisi. Al nostre pais, el risc de pobresa (o situació de pobresa) té més incidència entre dones (43,5) que entre homes (39,8) i molt especialment quan les dones tenen més de 65 anys, etapa en que augmenta molt significativament. A més de les dones grans, el següent col.lectiu amb més risc de pobresa i vulnerabilitat és el de les dones que encapçalen famílies monoparentals amb fills i filles al seu càrrec o altres persones dependents, que suposen un 48% del total. De totes les famílies monoparentals, només un 15% estan encapçalades per homes. D’altra banda, aspectes fonamentals com les condicions laborals diferents i discriminatòries: la bretxa salarial, la contractació a temps parcial, el sostre de vidre als llocs de direcció o les dificultats per accedir a un lloc de treball, creen vulnerabilitat social i reforcen el rol social que se’ns atribueix a les dones, tot agreujant la manca de reconeixement del treball familiar i de cura que majoritàriament realitzen les dones.

A aquesta situació cal afegir les retallades socials i de drets en l’estat català del benestar que havíem anat construint, retallades que, ben sovint, recauen sobre les espatlles de les dones, que perdem serveis que cobrien allò que “ens pertocava” fer, alhora que també retrocedeixen les polítiques de dones que començaven a avançar de forma valenta i decidida capa un reconeixement real dels drets de les dones.

En aquest context cal plantejar la proposta de la Renda Garantida Ciutadana (RGC). Es concreta en la voluntat de garantir que cap persona visqui sota el llindar de la pobresa, un llindar establert per la llei de prestacions socials aprovada al Parlament de Catalunya l’any 2006. Una renda condicionada al fet de no disposar d’ ingressos econòmics superiors als mínims garantits per viure. Una renda individual que es pot reconèixer a partir de la majoria d’edat o l’emancipació legal. Un dret no condicionat a disponibilitats pressupostàries ni a l’obligació de participar en accions d’ inserció social i laboral. La RGC concreta el dret de les persones a viure en dignitat i llibertat, un dret bàsic reconegut en la legislació nacional, estatal i internacional: el dret a la vida digna.

Una renda garantida de ciutadania, però, no pot per si sola canviar l’estructura social ni tan sols produir una igualació significativa dels recursos de les persones, però sí tenir un efecte pal.liatiu i sovint preventiu d’alguns dels temibles efectes de la desigualtat. Per això resulta de vital importància treballar per la suficiència econòmica i l’apoderament femení, per tal d’aconseguir una ruptura amb l’exclusió social en qualsevol dels seus àmbits. Això significa avançar en la integració de les dones com a éssers humans de ple dret a la societat. Per totes aquestes raons considerem imprescindible el desenvolupament i aplicació sense més dilacions d’una renda garantida a Catalunya tal com la defineix el nostre Estatut.



Aquesta entrada s'ha publicat dins de articles, feminisme, Govern de la Generalitat, Polítiques socials, Renda Bàsica Ciutadana i etiquetada amb , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.