Ai Joel… vull entendre-ho però no puc


Ahir el col·lectiu LGTB celebràvem una molt bona notícia: després de 7 anys d’entrebancs, posicionaments ideològics (que no jurídics), desaparició-reposició-mandats esgotats-places vacants-jutges dimitits i una església integrista que ha anat expressant i expandint el seu “malestar” pel fet que la gent sigui feliç… doncs bé 7 anys després ho celebràvem: El Tribunal Constitucional emitia una resolució en la que desestimava el recurs d’inconstitucionalitat del Partit Popular contra el matrimoni igualitari.

Aquesta és una bona notícia per la gent del col·lectiu LGTB, la que s’ha casat i la que no ens casarem mai, però també per la gent de bé, per la societat… “legalitzen” allò que ja sabíem legal i reconeixen que és possible dins de la seva Constitució, aquella que, en principi, obre portes als drets mentre els que la interpreten els tanquen.

Arriba però la segona part, tothom content? Ah, no! Que vivim en un país d’envejosos, un país que és obert a la llibertat, en el repte de la construcció d’un país lliure, reunificat i amb plenes llibertats ciutadanes… però l’enveja és més forta.

No hi hagut una única veu però si poder la més mediàtica la que ha expressat tenir enveja” dels homosexuals perquè han estat “respectats” pel Tribunal Constitucional perquè “a Espanya es pot canviar de sexe, però no de nacionalitat”.

A mi no em deixa de semblar curiós que cada cop que un col·lectiu fortament discriminat, com és el col·lectiu LGTB, els són reconeguts drets llargament reivindicats, s’expressen les arrels profundament mascles i heterocèntriques.

Jo, com a catalana de primera generació, sóc independentista fa més de 30 anys, com a dona milito de feminista fa més de 25, per la meva orientació sexual sóc activista LGTB fa més de 20 i com a treballadora fa molts anys que estic sindicada (això si, he passat per dos sindicats!) El fet que la manifestació de l’11 de setembre fos tan increïble, tan majoritària… que el clam fos un: independència!… em va fer feliç.

Vaig pensar que el país que jo volia: un país lliure de persones lliures, era possible. I que la independència ja no era un somni, ni era només que els calers es quedessin a casa… sinó que podíem construir una nova societat més lliure, amb més drets. El país que jo desitjo és independent, amb voluntat de reunificació nacional i amb voluntat de polítiques integradores, justes, de reconeixement de la diferència.

En el país que jo desitjo els drets no estan uns per sobre d’altres, ser dona amb plenitud de drets i ciutadania plena, poder formar una família, estimar o casar-se, si es vol, sigui quina sigui la orientació sexual de les persones, treballar amb un salari i unes condicions dignes… un país lliure de persones lliures. Jo lluito precisament per què quan siguem independents i es produeixi un reconeixement de drets més enllà del centre del món masculí (sigui català, ugandès o vietnamita) no hi hagi una reacció adversa tipus “i jo què?” o “jo la tinc més…” perquè un país es construeix de voluntats i les voluntats són múltiples i diverses però totes esperonen cap a la llibertat. Al meu país hi caben també les dones (la majoria social, per cert), de classe baixa i orientació sexual oprimida, poder no és el país de tots?

El Tribunal constitucional 7 anys després, 7 anys plens de patiments i neguits per moltes famílies, ha reconegut la validesa legal del matrimoni igualitari i, en canvi nega drets nacionals de Catalunya… però això són dues notícies diferents. Alegrem-nos per una i seguim lluitant per l’altra però no les enfrontem.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Independentisme, LGTB i etiquetada amb , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.