La
família evoluciona però no ho fan alguns estaments. I abans
d’entrar en matèria permeteu-me fer un ràpid repàs. Alguns i
algunes antropòlogues marxistes que la família té el seu origen en
interessos socio-econòmics. De fet, les microeconomies en que es
basaven les societats primitives, caçadores-recol·lectores
necessitaven aquesta comunitat per a la subsistència. Les petites
comunitats van esdevenir famílies en tant que estableixen parentiu i
comparteixen espai, pertenences…però tampoc és la realitat
familiar que coneixem, donat que la promiscuitat sexual era alta i el
sistema de parentiu s’organitza de forma diferent segons la societat.
Segons
l’explotació del Pannel de Famílies i Infància (del fins ara
Departament d’Acció Social i Ciutadania) un 78% de les famílies
segueix els canons de la família tradicional,
mentre un 13’5% són famílies monoparentals, un 6’2% reconstituides
i un 2’4% són altres tipus de convivència. Les famílies
homoparentals no es recullen en aquest anàlisi tot i que la realitat
sembla ser àmplia.
De
fet, és el mode de subsistència i el sistema de
producció-reproducció i organització social el que van determinant
la formació de la família d’una o altra manera. Evidentment aquesta
organització social no és aliena al gènere i el sistema patriarcal
ha consolidat la seva ideologia familiar al llarg dels segles donant
un rol social secundari a les dones, empenyent-nos a l’espai privat i
a l’àmbit de la cura i atenció a les persones com el nostre
esdevenir natural,
fruit de la realitat biohistòrica des de les societats primitives.
Possiblement
tot plegat ha fet que les esquerres s’hagin preocupat “poc” pel
tema de la família tradicionalment però si fem un repàs, ja
actual, a l apremsa i les diferents declaracions trobarem que la
realitat familiar tampoc interessa a la dreta ni a estaments
immobilistes com l’eclesiàstic espanyol donat que l’únic que els
interessa són “les
famílies cristianes que han de salvar Europa”(Rouco
Varela dixit).
Les
diferents tipologies familiars són una realitat a partir de la qual
cal vertebrar les polítiques públiques, fet que la jerarquia
catòlica vol ignorar i algunes opcions polítiques acompanyen. Ja no
es parla de famílies, en plural, ni de polítiques familiars. El
tunel del temps ha funcionat i tornem a l’any 2002, aquest nostre
país torna al passat i tornem a parlar de família i natalitat, tot
ben acompanyat d’un Estat que cada cop té discursos més retrògrads
i d’una confesió que, per majoritària i tradicional, pensa que pot
tornar a exercir de poder fàctic tot ensenyant el camí veritable a
les institucions polítiques i qui les governa per tal de poder
imposar la seva realitat, que no és la nostra, no és la que vivim
cada dia. Possiblement molts i moltes cristianes creuen que la
diversitat familiar és una realitat a respectar, i que la concepció
de família no s’ha d’imposar perquè, simplement, evoluciona. Però
això no interessa a la seva jerarquia ni tampoc a alguns polítics.
Publicat a L’Hora Violeta al setmanari 30º
Interessant