Avui a la secció d’Economia d’alguns mitjans podíem trobar dues notícies interessants. Una (i no per això la primera) és que les entitats bancàries de l’Estat espanyol són les segones més cares en el cobrament de comissions, tant pel que fa al manteniment del compte corrent com per la utilització de targetes de crèdit.
La segona notícia és una vella coneguda, malauradament, i en tot cas actualitzada o enriquida de dades: les dones cobrem menys des de la primera feina al mercat de treball, els homes cobren una mitjana del 25’6% més.
Cap de les dues notícies són bones notícies. La primera ens inclina a tornar a estalviar a la rajola i la segona a enfonsar-nos en la misèria perquè malgrat les moltes accions per avançar en clau d’igualtat d’oportunitats seguim amb una discriminació salarial evidentment alta.
Les entitats bancàries reben de mitja anual uns 178 € per consumidor o consumidora (xifra que només supera Itàlia amb 253€). En altres estats europeus es cobren comissions bancàries manifestament més baixes, és el cas de Portugal (45 €), Bèlgica (58 €) o Holanda (46 €). També es parla de la manca de transparència en la informació a la clientela i en molts casos durant la investigació es van tenir problemes en l’accès a la informació sobre els preus dels serveis. Si una investigació de la Comissió Europea té dificultats per accedir a la informació quines dificultats hem de tenir les usuàries i usuaris per a que ens informin bé? és evident que cal reclamar els nostres drets i que cal que, a partir, d’aquest publicació així com la posterior demanda de la UE per a fr respectar la legislació siguin una necessitat no peremptòria i menys en temps de crisi i sabent els sous dels directius bancaris (bancs, per cert, que han produit en gran part la bombolla immobiliària que ens condueix a l’actual crisi.
Ara que… com podem estalviar les dones? si hem de fer-ho a partir del salaris no només tornarem a la rajola sinó que els nostres estalvis seran més aviat minsos. L’estudi que ha presentat la UGT diu que entre els 20 i els 24 anys les dones cobrem un 23’3% menys que els nostres companys. Aquesta xifra va variant però arriba entre els 55 i 59 anys al climax de la desigualtat: 29’4% i en els darrers anys previs a la jubilació es redueix una mica arribant al 25’4%. És a dir durant els 9 darrers anys de cotització previs a l’edat de jubilació la diferència és més que notable en els salaris de dones i homes.
Les categories professionals i els treballs "femenins" es valoren menys al mercat tot i la importància, moltes vegades central, d’aquestes aportacions siguin en l’àmbit productiu o de serveis, sense fer esment a la situació de els dones pageses que treballen en família i no cotitzen mai o molt poc temps.
Avancem en polítiques públiques, ara també haurem d’avançar en la fiscalització de com s’apliquen.
» la segona a enfonsar-nos en la misèria perquè malgrat les moltes accions per avançar en clau d’igualtat d’oportunitats seguim amb una discriminació salarial evidentment alta»
Aaaai, enmana!
Tant de bó la discriminació *es limités al tema salarial*. Vivim en el Pleistocè i després els extranya que les expectatives d’Espanya de sortir de la crisi estan molt per sota dels països de Nord enllà, que diria l’Espriu, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada, feliç i sobretot, no tan masclista.