Barcelona, ciutat feliç

Segons una enquesta (perceptiva) de la revista Forbes Barcelona és la tercera ciutat més feliç del món, això és degut al clima i al Barça entre d’altres. No deixa de sobtar que aquesta percepció surti en el context actual en el que els mitjans de comunicació en van plens de la “Cutrelona”, “Barcelona incívica”, “dormint al parc”, “sexe a la Boqueria”… però el que més sobte és la resposta del govern de la Ciutat, cap i casal.

 

Primer s’aprova una ordenança que ja es deia que seria de molt difícil aplicació, després no es doten de les eines per aplicar-la i finalment es culpa les víctimes, tot un rècord.[@more@]

Quan es va aprovar l’ordenança ja es va portar una dura negociació dins el propi govern, en el que llavors hi participava ERC,  per tal que no es perseguissin de forma exclusivament policials situacions que socialment venen provocades per la desigualtat. Així, la llavors regidora de Dona i Drets Civils Pilar Vallugera, va crear el Agència d’Abordatge Integral del Treball Sexual, ÀBITS,  (fruit del pla que amb el mateix nom la creava) per tal de donar oportunitats a les dones que exercien el Treball Sexual de forma voluntària i volguessin abandonar-lo i també treure de les urpes de les màfies aquelles dones que exercien la prostitució de forma forçada. Aquest treball s’ha anat desenvolupant amb èxit malgrat la manca de mitjans que es té en mots casos. Aquesta era una manera positiva d’encarar situacions socials problemàtiques que després traslladades al carrer es manifesten encara molt més problemàtiques.

 

El treball de persecució de les prostitutes al carrer per part de la Guàrdia Urbana ha estat constant, sota l’excusa de lluita contra les xarxes s’ha actuat i multat bàsicament les prostitutes i això ho corroboren les diferents associacions que treballen en aquets àmbit. Doncs bé resulta que tots els actuals conflictes de convivència deguts a la inoperància municipal en tenen la culpa la no expulsió de les dones que exerceixen la prostitució de forma forçada i que estan en situació irregular segons diu la regidora Escarp. D’això se’n diu marejar la perdiu!

 

Cal deixar de navegar per la superfície de la política i passar a actuacions valentes. De forma evident cal parlar de la situació i no fer-ho al marge del col·lectiu de treballadores sexuals, cal actuar contra les màfies (ho permet el codi Penal, no cal perseguir les víctimes de trata!!). Fa anys que des d’Esquerra estem plantejant aquest debat i el govern de l’Estat tanca els ulls davant una postura abolicionista que no porta enlloc. Cal plantejar-se seriosament el treball social des d’una perspectiva integral i no prohibicionista.

 

Per altra banda, cal analitzar a fons l’ordenança de civisme i la seva aplicació. Equiparar anar sense samarreta o amb banyador (en una ciutat mediterrània i oberta al mar), la venda ambulant, l’ocupació de l’espai públic amb fins privats o situacions produïdes per la pobresa i la marginalitat no és equiparable, cal abordar-ho des de l’acció coordinada i també des de l’assumpció de responsabilitats. Quantes campanyes ha fet l’ajuntament de Barcelona en el darrer any? Quants diners han costat? Quin és l’estat de la neteja de la ciutat i les platjes? Quin és el treball per combatre la pobres ai la marginalitat i com s’aborda amb els molts recursos que té al ciutat? Evidentment algunes respostes són complexes en alguns àmbits es fa massa, en altres massa poc i en altres es fa menys del que s’hauria de fet per la situació actual però cal un exercici de responsabilitat i no de tirar les culpes a l’altre i això de l’autocrítica a l’ajuntament de Barcelona fa temps que no funciona. Posa’t guapa de debò!

Aquesta entrada ha esta publicada en Sense categoria. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.