En els darrers dies sembla que torna a ser contradictori ser d’esquerres i independentista.
En un acte de responsabilitat Carod-Rovira i Puigcercós arriben a un pacte d’estabilitat a Esquerra. Dos dies després Joan Carretero rebenta aquest gest de pau i ataca amb gest hostil, obre de nou el front… patriòtic?
La meva ideologia i cultura política van fer que ja fa uns anys (que comencen a ser-ne molts) apostés per allò que llavors anomenàvem “Per una Política Independentista de Combat” (PIC) enlloc per una proposta política de vertebrar un front patriòtic que volia avançar cap a la independència sense pensar en canvis d’estructures ideològiques i, si calia, pactant amb les forces capitalistes. La PIC optava per posar al centre un avenç cap a la independència des d’una perspectiva de canvi revolucionari i, per tant, social, econòmic…
Sóc davant un dejà vu i segueixo apostant per la mateixa via, la que em va fer l’any 1995 entrar a militar a ERC. Crec que el camí cap a la independència només és possible si es produeix un canvi social i econòmic, un altre equilibri entre dones i homes, una millora de les polítiques socials… en definitiva construir el país horitzontalment, verticalment, transversalment, paral·lelament i no deixar res per fer sinó vertebrar un projecte complet i no primar una cosa per sobre de l’altra.
Diuen que Esquerra no és una força independentista… només ho és Carretero? Així dividint (el gran mal de l’independentisme català) poc avançarem.
Un país ha de demostrar que és un país i fer política cap a dins i cap a fora a banda de reactivar el sentiment de nació (completa, per cert, no tan sols volem la independència del Principat), l’ús d ela llengua, el teixit social… hem de sumar per construir un país i un país no es basteix només de sentiments i il·lusió encara que aquests siguin imprescindibles per fer triomfar un projecte polític.
Bé. Em sembla que la teva idea és raonable. El que passa és que aquells que volem anar més depressa no podem quedar orfes. Entre arriscar-se i no arriscar-se’n sempre hi ha un munt de teories. I mai se sabrá que hagués passat si…La questió és que cada cop hi ha més gent que pensa que al país ja no li queda temps per a peixcovismes i encaixismes i que s’ha de forcar o provocar la ruptura. Comencar a posar el problema català en l’agenda internacional és molt important. Respecto que una bona part de CiU i Erc considerin que s’ha de gobernar. Que ho facin amb les escurrialles que ens deixen administrar. Però també és democràtic donar-li veu al Parlament a tots aquells que volem forcar a CiU i a Erc a solucionar l’etern malson espanyol. Ara tenim la oportunitat, el sobiranisme no ideològic creix i amb ell el rupturisme. És democràtic que hi hagin diferents expressions de la velocitat sobiranista