Els meus orígens polítics són a l’independentisme combatiu. Per alguns i algunes dels meus companys de lluita sóc una revisionista però de fet això pot ser un simplisme, segueixo pensant que el projecte polític del socialisme és l’únic projecte possible per a aconseguir la independència. Espero que la necessària brevetat no faci del que desenvoluparé un text que pugui pecar, també, de simplista. És per això que ho faré en textos diferents sota el mateix títol, a risc de ser desesperant en el que plantejo.
Mai he cregut en fronts patriòtics, he pensat que era una utopia possibilista i, alhora, impossible. Alguns elements de la burgesia catalana poden ser independentistes sentimentalment, inclús el seu sentiment nacional els pot convertir en convençuts sobiranistes militants però la burgesia catalana mai defensarà la independència… entre la butxaca i la nació triarà un cop més la butxaca.
[@more@]Els interessos econòmics de la dreta catalana planen sobre el seu projecte nacional. Així el projecte nacional de CiU, els representants polítics de la burgesia catalana, és el projecte nacional espanyol o, en tot cas, un projecte nacional en el que Catalunya –mai es parla de nació catalana, de Països Catalans- és en el marc d’Espanya, autònom però dependent.
Un projecte nacional no es construeix en el buit. Només un projecte social transformador pot vertebrar la nació catalana, nomes un projecte socialista pot ser clarament independentista. Així doncs, com és possible defensar la socialdemocràcia?
Com deia vinc de l’independentisme combatiu que planteja una dicotomia maximalista: o tot o res; Independència, socialisme o … i això allunya el projecte independentista de la quotidianitat. En el camí cap a la independència cal una transició i aquesta transició és, al meu entendre, la vertebració social de l’Estat Català del Benestar. Si bé l’independentisme combatiu i l’esquerra nacional compartim molts objectius i estratègies crec que ha oblidat la tàctica i, sense voler pecar de tacticisme, crec que aquesta és imprescindible per a la construcció social transformadora.
L’Estat del Benestar que coneixem s’ha desenvolupat en el capitalisme i el lliure mercat. El neoliberalisme és qui marca les regles del joc i, per tant, el mínim benestar que coneix la societat catalana –una societat immersa a l’Estat espanyol i que segueix les seves regles de joc, també- i el nostre precari benestar s’ha forjat sobre les limitacions, la sectorialització, la creació de “ghettos de necessitat”, salaris precaris, mercat laboral incert, preus inassequibles de l’habitatge… en definitiva, s’ha forjat sobre totes les mancances que la pròpia legislació reconeix com a dret de ciutadania.
-no ja des d’una òptica clàssica productivista sinó com a dret a un treball digne en el mercat laboral, el reconeixement del treball en l’àmbit reproductiu i l’opció de no treballar sense haver de ser considerat/da una càrrega social- no només no és una realitat sinó que es converteix en un dret en precari: salaris baixos, manca de seguretat, temporalitat… El dret a l’habitage una il·lusió només a l’abast de les persones que ens podem permetre bé alts lloguers bé hipoteques d’un mínim de 40 anys. Els drets socials, mai reconeguts a la legislació marc –de fet només com a principis rectors de les polítiques públiques- que sempre han estat desenvolupats dividint les necessitats a partir de l’exclusió social i no generant politiques inclusives i universals. Aquest és l’Estat del Benestar que coneixem i sobre el que es generen les nostres pors com a ciutadanes i ciutadans. El poc que podem tenir en propietat, els pocs beneficis socials que gaudim – en el cas que siguem aquesta part de les classes populars “privilegiada”- generen conservadorisme, una reacció humana i natural que vol conservar allò que ha pogut acumular, guanyar… i no poden generar una societat crítica, transformadora: la precarietat augmenta les pors.
Així doncs, s’han de generar reptes en la construcció de l’Estat Català del Benestar. Diferència, universalitat, mestissatge i aprofundiment democràtic. Només sobre aquestes premisses podrem fer possible que la quotidianitat millori i l’Estat Català del Benestar sigui un estat de transició per a la construcció, a llarg termini, d’una nació catalana independent en una societat més justa.
M’ha agradat molt el teu article. Salvant les diferencies, jo també vinc d’aquest independentisme que tu anomenes «combatiu» (de la organització Endavant, concretament). Ho vaig abandonar no pel seu maximalisme, sinó per motius ètics, perquè vaig deixar de creure en aquesta idea de que totes les formes de lluita son bones. Però, passat el temps, si que he acabat veient-ne i criticant-ne el maximalisme. I deu n’hi do la de gent que s’ha enfadat amb mi des d’aleshores 🙂
Com tu, crec en una societat socialista com l’únic garant d’una autèntica democràcia. I, com tu, crec que al socialisme no s’arribarà a cops de consigna sinó a través de mesures que disminueixin el poder dels burgesos i mostrin a la gent que un Estat fort i intervencionista, sotmès a control democràtic, és la única garantia de la seva llibertat. L’Estat Català del Benestar és només una passa intermitja en aquest objectiu, però és una passa inevitable i que, en definitiva, significarà més llibertat pels ciutadans i ciutadanes. I d’això es tracta, no?