Entrevista a Teresa Forcades, Publicada al número 78 de la Revista Lambda
La Teresa Forcades és monja benedictina i metgessa doctora en salut pública. Les seves interpretacions teològiques i les seves aportacions i estudis en salut han creat polèmiques, no sempre són en la mateixa línia que marquen les jerarquies. Ha escrit La Trinitat avui (2005), Els crims de les grans companyies farmacèutiques (2006) i La teologia feminista en la història (2007).
Arribo a Sant Benet a l’hora indicada, a les parets de Montserrat s’enganxa la boira i hi ha un resol que fa tancar els ull quan mires amunt. Pregunto per la germana Teresa i em diuen que de seguida surt que està atenent una persona. La Teresa Forcades surt tard i es disculpa però és que la seva agenda és espectacular. Ens retirem a una petita habitació i iniciem una llarga i interessant conversa.
Parles de la teologia feminista com una teologia crítica i d’alliberament, ho veus així, com ho veu l’església?
També crec que ho veu així i per això no li agrada. Tot i que el prefecte per la doctrina de l’església ha defensat la teologia de l’alliberament i això és una novetat. Tothom que ha estat vivint amb dones que han patit discriminació o violència o amb persones amb una forta exclusió social, sobretot en països amb un gran decalatge entre rics i pobres, però també aquí sinó vigilem, és impossible no defensar-la. Vius, toques i prens consciència, no pots sortir d’aquí sense aquesta idea. Si t’aïlles pots anar parlant des de la teoria i, en el cas concret de l’església, amb l’evangeli a la mà és obvi que tenim un missatge de ser al costat del patiment i una de les seves formes és la discriminació, tant sexual com de gènere.
Parles d’una dualitat de la teologia feminista, en part és reivindicativa, en part és gratuïtat, solidaritat i entrega
Jo no ho veig com una dualitat sinó més aviat una gendiàlisi, gen és un i dia són dos: dos en un, és la mateixa realitat, no són dues direccions diferents. Tu tens la teva responsabilitat, si has vist una injustícia doncs som-hi! a fer el que pugui. I és allà mateix on vius aquesta experiència de poesia, de gratuïtat, de bellesa,no són dues cares de la mateixa moneda. En la frustració d’una lluita en la que has passat mesos i anys i sembla que no dóna fruit i en mirar-te als ulls amb la persona o persones que ho has compartit allà hi ha bellesa, allà hi ha gratuïtat. Alguna cosa que no surt d’un sil·logisme ni surt d’una cadena causal, no és una cosa matemàtica, surt de l’ànima humana, aquesta que quan s’expressa sempre és nova. De vegades sembla que el llenguatge reivindicatiu exclogui la gratuïtat. Els espais de contemplació són en el cor del compromís social, i aquest és el llegat de Jesús i de l’església en el seu fil profètic més autèntic. És trobar el sentit i el gust de la vida, com en la militància política, la joia de la vida i això ho trobes en una pancarta o on hi siguis: en la discussió, en un projecte frustrat o reeixit… hi ha una bellesa que dóna sentit a la vida.
La jerarquia eclesiàstica, al meu entendre, és tancada, inflexible, no s’obre als avenços ni reconeixements socials i això provoca exclusió i, també opressió. El col·lectiu LGTB és un exemple. Tu formes part d’aquesta església, com vius personalment aquesta contradicció?
Encara que sigui un tòpic en la jerarquia hi ha excepcions, no tothom que arriba a càrrecs té la mateixa actitud i fan i poden fer diferent. El bisbe Casaldàliga, per exemple, que és un referent per tanta gent, però és veritat que passa majoritàriament. Vivim la frustració de veure com aquesta jerarquia actual sembla que estiguin tots orquestrats, una mica com els mitjans de comunicació majoritaris que penses: hi ha algú que pugui parlar amb veu pròpia? Si que cadascú posa la seva salseta però el contingut és com si anés direccionat, no ho sé però a l’església si que ho sé, hi ha uns organismes que es dediquen a dirigir opinions i temes que no s’han de tocar. Això és una cosa recent a l’església, fa uns quants anys no hi havia els mitjans tècnics, l’església és molt gran i cada bisbe deia el que li semblava d’acord amb el seu propi criteri, que podia ser molt diferent del meu però tenia veu pròpia. Això ho hem de recuperar o morirem l’església, no pot no haver diversitat. A més teològicament cada bisbe és responsable davant de Déu. A l’església catòlica la piramidalitat és marcada pel Papa però alhora és primum inter pares, no és el cap, és un bisbe, el de Roma, al qual se li reconeix el carisma de la unitat però hi ha col·legialitat entre els bisbes. És una prioritat urgentíssima que hi hagi la pluralitat de veus autèntica, hem de començar per aquí, a mi m’agradaria que entre aquestes veus hi haguessin unes quantes que veiessin positivament els avenços socials i detallaria més: en l’àmbit de la moral sexual, que és el problema més gran. Tu tens un missatge que ve de Jesús fa 2.000 anys i l’has d’aplicar a la teva actualitat i context, sinó l’apliques es queda mort i això és la teva responsabilitat. Pel que fa a la moral sexual ha quedat encallat per manca de diàleg obert i participatiu. No pots tenir un grup petit de barons cèlibes decidint que és la sexualitat i quins són els passos que s’han de fer per parlar-ne. No pots tenir una església amb una norma que la majoria de la població que l’hauria d’acatar no l’acaten i això és un problema. Jo crec que no hi ha altra sortida que l’evolució.
Quan parlem de moral sexual i avenços socials parlem de la majoria social que som les dones. Estem parlant d’una església clarament patriarcal.
Si, parlem d’un estructura que és patriarcal i misògina, que clarament discrimina en funció del sexe i discrimina la representativitat litúrgica. I no només això, la presa de decisions política donat que s’imbrica amb el clericalisme, el baró ordenat és un requisit que forma part de la presa de decisions. Això no hi ha res en l’evangeli que ho digui així ni era així en l’inici de l’església. Per tant s’hauria de revisar la funció de l’ordenació i tot a l’estructura, és un tema de democràcia interna: anem predicant democràcia cap enfora però la nostra pròpia institució té un dèficit democràtic. No es tracta de votar democràticament els dogmes, hi ha una tradició que demana una fidelitat, però si com es fan les coses, quina és la praxi, el dia a dia de l’església no es fa amb decisions participades i ho haurien de ser.
Tu t’has posicionat clarament a favor del matrimoni entre persones del mateix sexe i hi ha gent que diu que és contradictòria amb la teologia catòlica.
Bé, s’hauria de veure, una cosa és contradictòria amb l’església catòlica i una altra contradictori amb el magisteri actual, que és aquesta funció de guia de l’església. És aquí on hi ha un posicionament que no és el meu, però precisament aixi avança la teologia, amb posicionaments que qüestionen o donen altres punts de vista al que el ministeri diu. Per exemple, durant molts anys es va dir que l’esclavatge era correcte, això ho dèiem i ja no ho diem per tant hi hagut una evolució. Un altre exemple: el Concili Vaticà primer (i estem parlant de ministeri conciliar, per tant molt més important!) va dir que la forma de govern ideal és la monarquia absoluta i això va durar fins al Vaticà segon que és a mitjans del segle XX! I en aquest context qui deia el contrari anava contra el magisteri, en canvi va evolucionar perquè va haver unes quantes persones que van anar expressar-se en contra de la “veritat” segons el magisteri. La meva posició no és per anar a la contra de res sinó que honestament, amb els meus coneixements de teologia i d’antropologia sembla que dins la tradició cristiana i catòlica hi ha una via oberta per considerar aquesta unió. Si li dius, o no, matrimoni em fa certa gràcia: matrimoni/patrimoni. Potser un altre nom ens aniria bé, però en tot cas el mateix nom que li doni a l’altra unió també en aquesta perquè l’essencial és la capacitat d’estimar-nos, de reconèixer en l’altre un tu únic i això és l’amor trinitari, és des d’aquí on jo ho derivo per això és teològic. Si Déu és amor i Déu és trinitat, segons el cristianisme, no estem parlant d’un amor de complementarietat ,aquesta idea platònica de l’hermafrodita primari partit en dos que tot al avida busca l’altre per ser complet, això forma part de moltes filosofies però no és cristià. El que diu el cristianisme és que l’ésser humà està fet a imatge de Déu i en Déu hi ha un dinamisme relacional d’amor que no és complementari, l’amor és gratuït. És tan important aquest missatge! Jo crec que Déu ha beneit el món amb l’homosexualitat, entre moltes altres benediccions, precisament perquè ens ajudi a entendre cap a on van les coses, després hi ha el tema de la procreació però per a mi aquest no és el punt central del que en diem amor de parella.
Un tema porta a l’altra: les famílies, les famílies de persones i parelles lesbianes i gais. Tu has defensat clarament que el creixement i educació de les criatures no depèn de la sexualitat de les seves mares o els seus pares
A mi em sembla, basant-me en els estudis que s’han fet de l’estabilitat psicològica dels nens i nenes que creixen en parelles heterosexuals o homosexuals que no hi ha cap motiu, científic ni estadístic, per dir que tenen més problemes. És obvi que la qualitat de l’educació dels infants depèn de la qualitat de l’amor dels qui els cuiden. El cristianisme no parla d’aquesta dicotomia femení-masculí com si fos allò més característic de la humanitat. De fet, l’evangeli ens crida a una realització personal que va més enllà del gènere, no quedes determinat biològicament per què precisament ser com Déu és subjectivar-te en un acte de llibertat que és únic, inèdit i original… i això és bonic! Això és visibilitzar Déu al món, és la divinització de la persona i de la vida. Quan tu et mires els altres doncs honores Déu en l’altre, aquest Déu que és d’esperit que hi ha posat dins. Si estimo l’altre perquè és baró o perquè és dona doncs el minimitzo, ja no el miro com Déu el mira. El problema no és el desig heterosexual o homosexual sinó estimar i desitjar l’altre com a ésser únic.
