Publicat a Fundació Maria Aurèlia Capmany
Meri Torras, professora de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada a la Universitat
Autònoma de Barcelona, va ser l’encarregada de tancar els actes d’homenatge a la Maria Aurèlia Capmany d’enguany, va ser el passat 25 d’abril.
“La impertinència pertinent de Maria Aurèlia Capmany”
La Maria Aurèlia va ser una dona educada per la crítica, la participació…
Si no recordo malament a l’entrevista que li fa Montserrat Roig a la sèrie Personatges, la Maria Aurèlia explica com ella va acabar el Batxillerat el 1937: ja aleshores el món per al qual s’educava a l’Institut Escola no existia. El primer que van veure i viure és com els companys havien d’anar al front i després els quaranta anys de Franquisme que en tants aspectes van suposar anar enrera. Pel que fa a les dones va ser, entre altres coses, la imposició a ultrança d’una “feminitat” que gosaria dir que a la Maria Aurèlia li semblava ridícula (i perillosa, és clar) i va ser aquest un dels conceptes que més va encarregar-se revisar críticament, sense pèls a la llengua.
Les cartes impertinents de Maria Aurèlia Capmany pertanyen a un gènere que coneixes prou bé
Sí, no només m’agrada escriure cartes (i ara ho enyoro, massa comunicació incomunicativa de vegades) sinó que, en efecte, han constituit una línia d’investigació important per a mi. He revisat com, quan i per què s’ha constituit el tòpic de que les dones som millors escriptores de cartes que els homes, que si bé no perdura pel que fa a correus electrònics, ni sms, ni missatges whatsapp, sí et puc dir que va néixer als salons de França al segle XVII i es va allargar fins al segle XX. Aquesta excel•lència epistolar ha estat, d’una banda, un camp de possibilitats (les dones escrivien el que volien en format carta: filosofia, literatura, ciència…) i era una manera de publicar-ho; però també la manera de barrar-los el pas a la literatura o a la filosofia: les cartes no valen i (en teoria) les dones les escriuen millor “per naturalesa”, perquè som “coquetes” i ens emmirallem al full en blanc. No té mèrit (ni molt menys literari). Capmany coneix aquesta tradició, l’escull i li dóna magníficament la volta a través de 27 cartes entre corresponsals femenines. Les Cartes impertinents són una joia… molt pertinent.
La impertinència que refereixes de la Maria Aurèlia ve del seu convenciment feminista
Com separar la ballarina del ball. Diria que sí, que el pensament (i convenciment) feminista de Capmany és indestriable de tot: de la seva escriptura, de la seva nacionalitat, de la seva ideologia política, de la seva pertinença de classe…
La reivindicació de la genealogia femenina és una constant en l’obra de la Maria Aurèlia, una reivindicació de la memòria
Sí, és el que fa per exemple triant la tradició epistolar a les Cartes impertinents i posant en diàleg totes aquestes dones que provenen de la creació literària (d’homes), dels estereotips socials que podem reconèixer, d’on sigui, i amb ironia i humor, crea pensament. Diria que, com apuntes, la memòria i la genealogia femenina, feminista, catalana, obrera, etc. es trena a l’obra de Capmany. Aquesta genealogia és molt present també a Montserrat Roig, fins al punt que Christina Duplàa va assenyalar el testimoni com a constant de la seva obra. Però en Capmany em fa més por afirmar-ho rotundament: diria que sí, però jo no en sóc una experta i només puc afegir, a títol personal (i probablement generacional) que veure-la, escoltar-la i llegir-la, per algú com jo nascuda a les darreries del franquisme, va suposar conèixer i recuperar una realitat desconeguda que conforma la genealogia pròpia.
