Som, de nou, en campanya electoral. Una etapa plena de bones paraules, carregada de confrontacions dialèctiques, plena de programes satisfactoris, carregada de desencís ciutadà.
A hores d’ara i després del gran debat #rubajoy (com diu un trending topic -TT- de twitter) només s’ha desvetllat confrontació, acusacions mútues i promeses, moltes promeses de millora. A hores d’ara la majoria de ciutadanes i ciutadans són, som , amb un gran desencís sobre la política institucional i en com els partits que tenen representació suficient per tirar endavant les polítiques promeses les compleixen.
En aquests moments el dialeg s’oblida però hi ha algun aspecte on, de forma aparent, mostren acords: les dites polítiques d’igualtat. En aspectes com el matrimoni entre persones del mateix sexe sembla no hi ha entesa possible entre alguns partits, però quan es parla de dones tot sembla una bassa d’oli, tots s’entenen, tots estan d’acord en què les polítiques de dones són necessàries i importants, serà cert? O és un somni de castanyada?
Cal analitzar en com els partits compleixen la Llei d’igualtat en les seves llistes electorals, quantes dones porten i en quins llocs, si sortiran o no tenen opció. Aquest seria un dels indicadors importants. Però també en com es parla de nosaltres les dones; en quines propostes s’han complert quan uns i altres han governat; en quins pressupostos s’han destinat a les polítiques de dones i que s’ha prioritzat i com… evidentment no manifestaré qui ho ha fet i qui no. Aquesta ha de ser una anàlisi responsable de ciutadanes i ciutadans.
Jo ho tinc clar, que per alguns som poc més que “xaxes”, cuidadores i rentaplats domèstics per altres no tant i pocs aposten per polítiques agossarades, cal tenir-ho en compte quan votem i, sobretot, votar perquè no ens prenguin allò que ens ha costat tant de guanyar.
