Reflexionar sobre la maternitat el dia que comercialment en diuen de la mare no deixa de ser un tòpic cursi però la veritat és que fa molts dies que volia fer-ho.
[@more@]
Fa una mica més de cinc anys que sóc mare i ha estat, sense tòpics sinó com a sentiment íntim, una de les millors coses que m’han passat a la vida.
No em tenia per persona immadura en molts aspectes (qui no ho és en algun?) però aprendre des de la maternitat et posa a la vida sent adulta d’una altra manera. Sent responsable del creixement i l’educació d’una personeta sobre la qual ni pots ni has d’aplicar les teves lògiques ni posar unes expectatives que coartin la seva vida.
Et posa a la vida a partir de l’eix de l’amor total, no romàntic, una entrega sense límits a la qual has d’anar aplicant els límits que et va marcant la seva edat i ho has de fer des del respecte més absolut i la comprensió no pas de la pèrdua.
És difícil d’explicar-ho i difícil decidir si vols fer crèixer la família perquè els temps que correm no són gaire bonics i penses en el seu futur i de com estarà tot, et venen les pors i els dubtes que no pots transmetre-li perquè la seva felicitat està per sobre de tot i les seves pors i els seus dubtes ha de ser a partir de la seva pròpia experiència, no pas de la teva que, únicament és la de mare.
