El passat cap de setmana es va portar a terme el Congrés Internacional d’anàlisi de la realitat social organitzat pel Casal Lambda. En el marc de la inauguració -en la qual vaig tenir l’honor de participar i ser una de les ponents de la lliçó inaugural, que us resumeixo en aquest post- es va portar a terme la celebració dels 30 anys del Casal. Dijous a més, va ser especialment emotiu donat que es va portar a terme l’homenatge a un desl fundadors del casal, Armand de Fluviá, que ja té 73 anys i que ha estat un dels lluitadors més destacats a l’Estat espanyol de l’àmbit LGTB.
[@more@]
Per a la lliço inaugural vaig estar compartint taula amb Miquel Iceta -PSC-PSOE- i Raul Romeva -IC-V-. la meva tesi era la següent:
Partir de la pròpia experiència, això ens pot acostar a l’experiència de moltes i molts dels que som en partits polítics però també més enllà.
Partir de la pròpia realitat per explicar el món, de la pròpia experiència, no exempta de contradiccions sinó com deia Olympe de Gouges (revolucionària francesa que el 1791 va escriure la “Carta dels drets de la dona i la ciutadana” )des de l’experiència “d’una dona que només té paradoxes per oferir i no problemes fàcils de resoldre”
Aquest plantejament ens mostra 2 àmbits que es complementen, però que alhora poden entrar en contradicció. Aquests dos àmbits contradictoris i complementaris s’han produït durant tota la meva vida i és des d’aquí on puc entrar a parlar en les polítiques institucionals, les propostes parlamentàries i l’experiència dels partits (26 anys de militància independentista i feminista, 10 d’ells al GLFB) però molt especialment evidents en la meva experiència parlamentària dels darrers 7 anys.
Les polítiques públiques, les propostes socials, els rols establerts, la cultura s’ha desenvolupat sempre en base a aquest model “universal” i ens ha deixat fora a la majoria de la població. Tot plegat també s’ha desenvolupat en base a la dicotomia entre allò públic i allò privat (públic virtuós, masculí/privat tancat, no valorat, femení)
Les paradoxes es plantegen quan aquest model universal no serveix i el fet de plantejar noves formes de pensament, d’organització i de visibilitat comporta en si mateix un fet subversiu.
Des del feminisme considerem que tot allò personal és polític i el fet de visibilitzar, de donar espai públic, polític, al que es produeix en l’àmbit del privat és un revulsiu a l’ortodoxia imperant. Les lesbianes, gais i transsexuals ho sabem del cert i viuríem aquesta paradoxa vital.
Així els avenços socials i polítics en la legislació són impossibles sense una visibilitat del lesbianisme, de l’homosexualitat i, alhora, quests avenços polítics, un cop assolits sobre el paper costa molt de fer-los efectius.
Les dones som el 52% de la població a Catalunya (51% a nivell mundial) i malgrat la visibilitat biològica i la necessitat de les nostres aportacions mai s’ha donat valor a les mateixes i seguim sent invisibles en la història, en l’economia, poc a poc anem treient cap en la política… som persones sense valor perquè els drets universals s’han plantejat amb criteris d’igualtat cap a un model no en base a la construcció de llibertat, en base a la diferència.
Les estadístiques ocultes que diuen que el col·lectiu de persones homosexuals som el 10% i patim també aquesta mateixa paradoxa del sistema patriarcal perquè la nostra opció sexual “atempta” contra l’ortodoxia.
A l’hora de legislar als Parlaments es fa difícil saber fins a quin punt hem avançat. La llei, la norma crea doxa, opinió (terme oposat al de certesa), i no sempre és fàcil que la norma sigui efectiva o reconeguda. Si bé crec fermament que les institucions sempre avança a partir de les demandes ciutadanes pel que fa al reconeixement de drets per al col·lectiu homosexual aquest avenç és paral·lel i tenim sectors retrògrads que poden anular l’efecte d’una llei valenta (ex regidors PP llei matrimoni o alguns jutges) o poden inclús pretendre acabar amb la mateixa (PP al poder)
Paradoxa: avenços legals i postures políticament correctes i grupals – avenços socials i postures políticament incorrectes i individuals. De la mateixa manera els avenços no són per a tothom igual, el sexe (i el gènere) afecten el reconeixement de drets, per una qüestió de visibilitat social.
De fet, ja fa temps que les lesbianes expressem les divergències entre el moviment gai i el lesbià però també entre el lesbianisme i el moviment feminista. Com pel fet de ser dones, menys visibles, no som de forma plena a l’agenda de drets del col·lectiu homosexual, perquè tornem al model igualitari basat en el model universal (aparentment neutre). Camins paral·lels pe`ro malgrat molts punts en comú els desencontres han estat múltiples. Les dones liderem els canvis socials restant al marge del patriarcat per voluntat pròpia, els gais poden desenvolupar-se sota la norma patriarcal. El discurs de gènere reinterpretat pels gais s’ha convertit en una reafirmació de l’estandard masculí i ha perdut poder transformador, en tant que la nova masculinitat, una reflexió necessària, pot arribar a negar el lideratge social de les dones i ens culpabilitza, en part sobre la manca d’un model masculí alternatiu.
I pel fet de ser homosexuals no som presents, tampoc plenament, en l’agenda feminista perquè s’ha deixat de parlar de sexualitat de forma positiva i propositiva i només es parla dels problemes al seu entorn: violència, prostitució.
On és la paradoxa? El feminisme reconeix la importància estratègica de l’opció homosexual, el compromís mutu és inevitable, dones amb consciència sota la norma patriarcal i heterosexista. Les lesbianes sempre hem estat a cavall entre dos moviments però la base teòrica i de relació que aporta el moviment feminista ha estat imprescindible alhora el camí no ha estat un camí de roses
Perquè el fet de ser un moviment horitzontal, transversal, transformador ens fa exemptes de conflictes i contradiccions? La paradoxa interna, vital, com diu la filosofa
És des d’aquesta complexitat que les institucions han d’abordar les polítiques públiques per a gais i lesbianes, de forma transvesal i reconeixent les diferències. El reconeixement de drets no en tant que criteris d’igualtat sinó de llibertat
Aquesta complexitat no sempre és fàcil d’abordar perquè representa un canvi de paradigma. Al Parlament de Catalunya el plantejament d’iniciatives en l’àmbit LGT sol ser un tema de pressió del moviment i d’ampli consens. Les iniciatives es plantegen (no totes) conjuntament i s’aproven per consens, un consens precari però important simbòlicament i alhora dificulta el canvi de paradigma necessari per construir des d ela complexitat, des de la diversitat, des del reconeixement de les diferències.
Per altra banda la visibilitat és poca i la normalitat de les relacions en l’àmbit parlamentari no deixa de ser “anormal” socialment. La manca de referents de sortides d’armari i de darrera de les persianes, especialment en les lesbianes, dificulta la normalitat social tot i que en l’àmbit del privat no deixa de ser el més normal del món.
Un cop més la dicotomia públic/privat dificulta l’exercici ple de drets reconeguts de forma efectiva i avançar en els no reconeguts cap a la plena llibertat d’opció. En aquest sentit alguns exemples de polítiques institucionals interessants, valentes:
Pla d’acció i desenvolupament de les polítiques de dones a Catalunya (dones subjectes de drets i lesbianes visibles)
Avantprojecte de Llei dels drets de les dones front la violència masclista (no visibilitat violència relacions lèsbiques)
Creació programa per al Col·lectiu Gai, Lesbià i Transsexual
Pla interdepartamental per a la no discriminació de les persones homosexuals i transsexuals -tot i les importants retallades que ha patit el projecte que va elaborar ERC al Govern-.
En definitiva, cal que parlem alt i clar d epolítiques valentes i transformadores, generadores de llibertat i que facin front a les paradoxes.
