Omplint els carrers

Foto: Colita

Article publicat a Mèdia.cat

Fa 48 anys Nova York era testimoni de l’inici de les lluites i reivindicacions LGTBI al carrer. A partir d’unes detencions al bar gai Stonewall Inn, les persones LGTBI sortien al carrer per manifestar el seu rebuig i reivindicar els drets de ciutadania. A partir d’aquests fets el 28 de juny es va instituir com el dia per l’alliberament de les lesbianes, gais, transsexuals, bisexuals i intersexuals. Aquest 28 de juny, dia per l’alliberament LGTBI, es commemora molt més que Stonewall. El 26 de juny del 1977 es va portar a terme la primera manifestació LGTBI als Països Catalans, en què 4.000 persones convocades pel Front d’alliberament Gai de Catalunya van sortir per la Rambla de Barcelona, exigint la derogació de la Llei de Perillositat social, entre altres demandes, encara les persones LGTBI eren perseguides legalment.

Durant aquest quaranta anys el col·lectiu ha seguit ocupant els carrers, no només el 28 de juny, no només els de Barcelona. El passat 17 de juny Lleida es va omplir de gent que donava color, que omplia de pancartes i lemes, de petons i reivindicacions. Com temps abans ho havia fet Ripollet, Girona, Vic o Berga. Ja no es viu a l’armari sinó que s’omplen els carrers.

Continua llegint



Publicat dins de articles, LGTB | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Omplint els carrers

Iniciativa i coratge

Article publicat a Nació Digital

Passejo pel meu poble i veig força locals tancats, d’altres que han canviat el negoci, i d’altres que estan fent noves obres.

Recordo el dia que vaig veure com una parella ensenyava a amistats i família,amb il·lusió, la botiga que obrien, d’això fa tot just fa poc més d’un any. No sé on són aquelles il·lusions. Aquella botiga ja no és seva, la van traspassar i han fet reformes, abans de tornar a obrir amb altres il·lusions.

Il·lusions per terra, formes de guanyar-se la vida, valentia per portar a terme projectes sense xarxa, podem dir que la gent fracassa quan un negoci es tanca? Es parla molt del fracàs com a experiència necessària. Es parla del reconeixement de les errades, de l’empenta per sobreposar-se i corregir-les. Quan recorro els carrers i veig botigues que han tancat, amb el cartell de «es lloga o es ven» o negocis amb el cartell de «es traspassa» o veig locals tancats fa temps que no han pogut reobrir i es pot observar cada dia la transformació que pateixen cap a la degradació… no estic del tot segura que sigui una opció positiva per a les petites (unipersonals o familiars en molts casos) i mitjanes empreses.

Continua llegint



Publicat dins de articles, Política laboral, Polítiques socials | Etiquetat com a , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Iniciativa i coratge

Sumem i avancem

Article publicat a Nació Digital

El proper divendres 19 de maig el Pacte Nacional pel Referèndum (PNR) portarà a terme un gran acte en què mostrarà la feina feta els darrers mesos. El Pacte, nascut formalment el 23 de desembre passat, ha reunit en pocs mesos gairebé mig milió de signatures a favor d’un referèndum amb garanties, vinculant, efectiu i amb reconeixement internacional.

L’acte és un altre petit gran pas amb el qual el PNR ha propiciat pluralitat política, transversalitat social i una demanda unitària: el dret a votar. Malgrat les veus que mantenen la il·legalitat del referèndum, la voluntat política pel diàleg és l’única possibilitat d’acord, i la voluntat popular és la de votar.

Juristes, bisbes, sindicats, món empresarial, entitats socials, món cultural, entitats de dones, associacions diverses d’arreu, el Barça, les mocions a les universitat públiques… El PNR ha aconseguit la suma d’una majoria social que demana el dret a votar, en qualsevol sentit però votar. Malgrat les discrepàncies polítiques, la unitat al voltant del referèndum és absoluta.

L’acte de divendres vol ser l’altaveu, la difusió de la feina feta, la mostra que visibilitzi aquesta unitat, aquesta pluralitat i transversalitat política i social que és, també, la que viu el país.

El reclam a l’Estat és cada cop més fort i majoritari i obté el silenci per resposta. El mes de febrer l’executiva del PNR va adreçar al president del Govern espanyol una carta en la qual esposava els objectius del Pacte i demanava diàleg: silenci. També es va adreçar una carta  a partits i grups parlamentaris estatals, PP, Ciutadans i PSOE: silenci. És el silenci la resposta? El diàleg és l’única via possible.

Perquè, és il·legal la voluntat popular? No són les lleis una resposta a les necessitats, les demandes d’allò comú? Són les lleis les que han d’estar al servei de les persones o les persones sota el pes de la llei? En una situació de conflicte les lleis han de posar els instruments per a resoldre’ls dialogant, aquesta és l’essència de la democràcia. Oposar les lleis a la voluntat popular de diàleg i d’expressió per la via del vot només forma part d’altres sistemes que imposen un ordre establert inamovible per sobre de voluntats i persones.

Divendres 19 de març tornarà a haver-hi un clam propiciat des del Pacte Nacional pel Referèndum. Cal insistir: és un espai que uneix voluntats, que suma suports, que recull propostes de forma àmplia i participativa en la construcció de propostes democràtiques i de llibertat.



Publicat dins de articles, Govern de la Generalitat, Govern del Regne d'Espanya, pensament polític | Etiquetat com a , , , , , , | Comentaris tancats a Sumem i avancem

El teu dia

Foto de Mar Llop

Article publicat a mèdia.cat

Quan formes part d’una part de la població que és “teòricament” la no discriminada sovint penses poc en aquelles persones a qui discriminen sinó hi ha elements sensibilitzadors. Dic teòricament perquè el subjecte polític estàndard: home, adult, heterosexual, blanc i propietari cada cop s’evidencia més com una fantasia del patriarcat.

Com deia, i recupero el fil, que sense sensibilització, sense visibilitat, aquelles persones que surten de l’estàndard, de la moral normativa, creixem als marges. És per això que els dies internacionals prenen sentit. Sovint alguns s’exclamen: “per quan un dia internacional de…” pels qui no calen, no són dies de festa sinó dies reivindicatius, de visibilitat, de sensibilització social.

Dies com el 8 de març, dia internacional de les dones, la majoria social que no hem assolit la igualtat real, que seguim sent agredides, abusades, traficades, assassinades, que seguim al marge de les estadístiques i que construïm  les nostres xarxes de supervivència. Una majoria social que viu al marge segons el model. El 26 d’abril, el dia de la visibilitat lèsbica, que vol  fer visibles les lesbianes en la doble discriminació per ser dones i lesbianes. El 17 de maig, dia internacional contra l’Homofòbia, la lesbofòbia i la transfòbia que commemora el dia que l’OMS, l’any 1990, va eliminar  l’homosexualitat de la llista de malalties mentals i té com a objectiu sensibilitzar la societat contra la discriminació de les persones  LGTBI.

Sovint aquests dies et recorden els teus privilegis dins de l’heteropatriarcat, en tot allò que t’acosta al subjecte estàndard. Dies que et recorden que a tu, possiblement, no et cal dia per moltes coses i que el que cal és que els 365 dies de l’any siguin dies possibles per aquelles persones que només tenim un dia de visibilitat.

Sovint els mitjans no ajuden, ajudem, a aquesta visibilitat, a aquesta sensibilització, a trencar aquestes normes morals, social i polítiques que resten drets de ciutadania a persones que comparteixen amb nosaltres el veïnatge.

La propera setmana, el 17 de maig, es commemora, un any més el dia internacional contra l’Homofòbia, la lesbofòbia i la transfòbia que se centra en la diversitat familiar “Love makes a family”, l’amor fa la família, és l’únic que fa la família sigui com sigui i si, segueix fent falta que es reivindiqui.

Publicat dins de articles, feminisme, LGTB | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a El teu dia

Visibles i iguals

Article publicat a Dones en Xarxa i Catalunya Plural

El passat 26 d’abril va celebrar-se el dia de la visibilitat lèsbica. Una jornada reivindicativa que se celebra arreu i que pretén posar les dones lesbianes al centre. Un dia que hauria de ser tots ells dies i, malgrat tot necessari, perquè mai hauria d’invisibilitzar-se una forma d’estimar.

Visibilitzar-se per tenir els mateixos drets. A hores d’ara podem fer un petit balanç d ela visibilitat reclamada. Es van portar a terme actes diversos: festius, culturals i reivindicatius. Pocs mitjans van fer-se ressò més enllà de l’anècdota. Un vídeo que, simbòlicament, mostrava l’amor lèsbic davant la moreneta va ser el que va centrar l’atenció dels mitjans. Només un acte local, una petonada a Sant Cugat, va ser recollit pel mitjà local de referència. Alguns digitals, alguns articles d’opinió, els digitals del moviment LGTBI… La resta, els grans mitjans,  el rave per les fulles.

Això em porta a un article de fa molts anys enrere “Niña-muerde-perro (o de por qué no existe el lesbianismo)”, publicat a la revista “Nosotras (que nos queremos tanto)” l’any 1986, editada por el Colectivo de Feministas Lesbianas de Madrid en el que es desenvolupa una anàlisi de la negació que el sistema heteropatriarcal fa del lesbianisme. 31, trenta-un, anys després seguim reclamant, reivindicant-nos visibles.

L’amor trenca normes? Uns anys abans de l’article el Front d’Alliberament Gai de Catalunya proclamava en un lema “Trenca la norma. Estima com vulguis”, un lema històric que ha estat al capdavant de les reivindicacions. Els avenços han arribat (tot i que queda molt per fer) però, les lesbianes som visibles? Tenim els mateixos drets?

Les dones que es reivindiquen subverteixen l’ordre del sistema, perquè som la majoria social però no formem part de la majoria dominant. Existeix un ordre simbòlic heteropatriarcal que es veu amenaçat per les reivindicacions d’igualtat de drets reals, el canvi de rol social de les dones és, en si mateix, transgressor, la reivindicació de l’amor, i el sexe, entre dones transgredeix i molesta l’ordre establert. És per això que s’invisibilitza les dones, és per això que es nega el lesbianisme, és per això que no som noticia més enllà de l’anècdota o el comportament no normatiu. Formem part de la pàgina de successos: la fugida de la parella de dones de Turquia, l’assassinat d’una de les membres d’una parella lesbiana… o bé de les pàgines de societat: famoses lesbianes o petons fugaços als escenaris. O som marginals o som espectacle. Però les dones lesbianes no volem ser marginals encara que creixem als marges.

L’heterosexualitat és pressuposada i, per tant imposada, obligatòria, per a les dones. És, a més, una heterosexualitat androcèntrica sense tenir prou en compte la sexualitat de les dones, una sexualitat negada doblement en els cas de les lesbianes.

Visibles i amb igualtat de drets, aquesta és la petita i gran reivindicació pendent per a les lesbianes. La tan glorificada “normalització” de les persones LGTBI és per a les lesbianes un repte pendent, una necessitat vital.

Publicat dins de articles, feminisme, LGTB | Etiquetat com a , , , , , , | Comentaris tancats a Visibles i iguals

Entrevista publicada a La Independent

La Bárbara Ramajo és activista feminista i lesbiana. Va ser membre de l’Eix Violeta i Queroseno i actualment és una de les ànimes mater de Bollos en Teoria. En aquesta conversa presenta una nova òptica sobre gènere i sexualitat i el que ella anomena violències fantasma.

El passat novembre et van fer una menció especial al XVII premi d’assaig Carmen Burgos. Què et va empènyer a fer un treball sobre gènere i sexualitat?

El títol d’aquest treball és “Gènere i Sexualitat, aproximacions multidimensionals i violències fantasmes”. És un desenvolupament del treball de fi de màster de Dones, Gènere i Ciutadania del 2014, on tracto de parar atenció a com es relacionen aquests tres elements, i la novetat rau en mirar de forma multidimensional, és a dir, tractar de situar de què parlem quan ens referim tant a gènere com a sexualitat per tal de no estar parlant en registres diferents, vull dir que si parlem del gènere com categoria analítica, o bé com categoria de poder, o identitària, o performativa, o discursiva, o en qualsevol altra dimensió. Si ens aproximem amb aquesta mirada específica i la posem en relació amb la mateixa dimensió que la sexualitat, podrem trobar amb molta més facilitat com operen aquestes violències fantasmes i, a més, nomenar-les.

Al treball parles de les violències fantasmes heterocispatriarcals; de fet ja vas desenvolupar-ho en una ponència de les jornades Radicalment Feministes en què parlaves del cos lesbià del feminisme.

Doncs, si! En realitat parlo de violències que des dels feminismes ja portem anys detectant i denunciant, però el que faig de diferent és sistematitzar-les amb aquesta mirada que, a posteriori, he descobert que acadèmicament s’emmarca dins les teories de l’espectralitat, i les anomeno com violències fantasmes. Són aquelles que actuen sense ser percebudes; poden ser visibles o invisibles, però sempre estan operant com forces que tracten de posar fora del focus d’atenció tot allò que suposi un desafiament important a l’ordre heterocispatriarcal, creant veritables hàbitats de confort on acaben residint nuclis sempre inqüestionables d’anàlisi i funcionament dels ordres heterocispatriarcal.

De fet és el que planteges a la ponència El cos lesbià del feminisme i les violències fantasmes

Sí, parlo, entre d’altres coses, de com aquest sistema capitalista heterocispatriarcal, racista i capacitista en que vivim actua segons interessos, que són fonamentalment racistes, sigui amagant o bé abanderant el cos lesbià dels feminismes. A més, això ho fa de la forma més productiva amb que treballen les violències fantasmes, que és a través de les seves resistències, és a dir, a través de posicions crítiques al mateix heterocispatriarcat que acaben fent del cos lesbià una frontera de defensa cultural, d’ostentació i de lluita homonacionalista. Dit d’una altra manera, les violències fantasmes identitàries s’exerceixen cada vegada que des dels mateixos feminismes invisibilitzem el cos lesbià dels feminismes, i també cada vegada que fem bandera del fet que el circumscriu com una característica cultural “pròpia”.

No sempre és fàcil detectar aquesta violència fantasma.

No. Per exemple, al treball que hem citat al principi parlo de com les violències fantasmes narratives ens fan creure que la participació de les dones a la història, la literatura, les arts o les ciències, retrospectivament, s’ha produït en un ordre creixent: la primera filòsofa, matemàtica, poeta, política, etc., i desprès, amb el pas del temps i les lluites feministes, ens hem anat incorporant la resta de dones. Però, i si mirem cap enrere en una clau que no sigui èpica, sinó que, tal i com vaig escoltar una vegada a  Marta Selva, amb una mirada ètica, és a dir, una mirada sobre la quotidianitat que contempli el fet que les dones sempre hem participat de la Història, caldria preguntar-nos, doncs, com ens invisibilitza aquesta mirada épica, i posar-nos a canviar les narracions que fan la Història, llavors si fem això, ens podríem adonar que potser aquelles primeres dones en realitat van ser les últimes: la última filòsofa, matemàtica, poeta, astrònoma… en relació a la nostra era.

Parles de multidimensionar el gènere a partir del binarisme marcat per la biologia. Hem de deconstruir culturalment?

Hem de deconstruir sempre i sempre culturalment, doncs el binarisme i la biologia son tan culturals com la forma d’aproximar-nos al gènere. El que plantejo amb la multidimensionalitat és una separació dels fils que teixeixen el gènere per posar sota la lupa el mateix fil que si parlem de sexualitat. Així, fil a fil, podem anar teixint les nostres pròpies cultures de resistències feministes de forma molt més productiva, ja que és entre aquests filaments on s’amaguen les estructures que cimenten els llocs intocables de l’heterocispatriarcat, i en desembolicar-los, tenim l’oportunitat de veure, momentàniament, quin és el trenat que gasta. I dic momentàniament perquè les violències fantasmes, amb la seva capacitat biòtica d’adaptació al medi, s’encarreguen molt bé d’encriptar, de nou, aquestes estructures que cal protegir amb nous nusos que derivin les atencions a llocs de menys risc.

 

Publicat dins de articles, feminisme, LGTB, Violència masclista | Etiquetat com a , , , , , , | Comentaris tancats a

A chantar m’er de so qu’eu no volria

Foto @CarmePorta 2017

Article publicat a La Independent

El títol pertany a una cançó de la Comtesa de Dia, dama occitana i trobairitz de qui ens han arribat alguna cançó sencera.

Les trobairitz cantaren l’amor al segle XII i posaren l’amor al centre de la política mentre alguns dels trobadors posaren el desdeny. A Catalunya alguns trobadors foren senyors que cantaven amb ràbia els seus enemics, mentre que les trobadores, cultes dames, des dels seus castells parlaven d’amor i de desig i ho feien tancades, malgrat ser referents i obrir un joc amorós fora de les normes socials i de la unió matrimonial.

Molts segles, noves normes i una altra manera de viure l’amor però  seguim preses dels mites amorosos que ens mantenen al castell a algunes, a l’armari a d’altres.

Estimar és part de la vida, com estimar és part del rol. Estimar per sobre de tot i d’una mateixa:

  • el pare i la mare, el quart manament es concreta en el cas de les dones en forma d’una entrega incommensurable.
  • els fills, les filles, una entrega sense mesura, passional, sang de la nostra sang.
  • l’home de la teva vida, que de forma evident ens converteix a totes en heterosexuals, sense possibilitat de tria i estimant-lo per sobre de tot i de tothom.

El rol que forma part de la nostra vida i de les fal·làcies del patriarcat que ens devora i invisibilitza. L’autoestima impossible perquè el menyspreu per les dones és tan gran que no podem estimar-nos a nosaltres mateixes.

Trencar aquestes normes socials provocaven, encara provoquen, viure al castell, viure a l’armari. Tancar l’amor per una mateixa, posar en dubte l’amor de mare perfecta, obrir horitzons a altres amors que no són els de per vida i, també, poder estimar altres dones sigui com a amigues, sigui com a amants.

Les nostres xarxes no són de caçera sinó de solidaritat, de suport mutu i cooperació. Les germanes no ens destruïm sinó que ens protegim, el feminisme trenca la norma que el rol del patriarcat ens dóna.

Els nostres amors no són eterns, hem trencat els motllos de l’amor romàntic que ens recloïa, però també hem obert les persianes perquè algunes desitgem  altres dones. Ser visible ha obert camins, ha fet possible anar agafades pel carrer, besar-se en públic, mostrar la felicitat compartida, encara que a alguns no els agradi i no ho vulguin permetre. I tot així seguim sent invisibles, el nostre desig segueix negat i amagat, nosaltres mateixes, les visibles, no ho som del tot.

Por, contradiccions i pes dels segles. Malgrat el temps, malgrat els canvis, les normes que ens retallen es regeneren i perviuen. Sense voler les hem interioritzat, sense voler marquen la nostra felicitat. Haurem de seguir teixint xarxes regeneradores d’estima i malls que enderroquin els murs interiors.

El 26 d’abril és el dia de la visibilitat lèsbica, un dia que moltes voldríem que no calgués però que cal: mostrar-se, etiquetar-se, fer-se visibles per què les coses canviïn, es reconeguin els drets iguals  des de la diferència. Ser visibles per què moltes perdin la por, per acabar amb la lesbofòbia social i la misogínia.

 

Publicat dins de feminisme, LGTB, Quí sóc | Etiquetat com a , , , , , , , , | Comentaris tancats a A chantar m’er de so qu’eu no volria

Entre flors serem visibles

Article publicat a Nació Digital

Un dia després de la commemoració de la revolució dels clavells, el 26 d’abril és el dia de la visibilitat lèsbica. La forma com anomenem la jornada reivindicativa ja diu molt de com estan les coses. Una jornada reivindicativa que es basa en la necessitat de visibilitat indica que el problema va més enllà de l’orientació sexual i que, en tot cas, el dolor que s’acumula és molt alt.

L’estigmatització de les dones lesbianes està clarament lligada a l’orientació sexual però, també, a la desigualtat estructural que pateix el 52% de la població, la majoria social, les dones. Aquesta desigualtat de base és provocada per un sistema basat en estereotips i models excloents. Un sistema que provoca dolor a tota aquella persona no normativa o que no segueix les normes establertes i que marca rols de comportament segons el gènere, segons l’orientació sexual, segons el sexe, l’edat, el color de la pell i els ingressos econòmics. Un sistema basat en estereotips i exclusió.

Parlem, doncs, d’invisibilitat de les invisibles. Les dones no sortim als llibres d’història (excepte quan parlem d’història de les dones) ni al llistat d’invents que ens han canviat la vida (la fotocopiadora, el tippex, l’eixugaparabrises, el rentaplats, el bot salvavides…), les dones que han lluitat en la vida quotidiana, en la política, en el cinema, la supervivència, en l’art,  l’economia, dones que han estat ignorades, invisibilitzades o menyspreades.

Asexuades. Aquest també ha estat un rol adjudicat. A les dones no se’ns ha reconegut la sexualitat, en tot cas era una sexualitat lligada a la pràctica heterosexual i la centralitat del plaer masculí. Les dones lesbianes, pel fet de ser invisibles doblement, eren (som) considerades amigues i, en el cas de fer militància d’una orientació sexual que trenca estereotips i normes socials sistèmiques, estigmatitzades, marcades i privades de drets.

Ser lesbiana té doble peatge social, la visibilitat és una necessitat per ser present, per demanar els drets que ens pertoquen com a ciutadanes, per viure sense estigma i poder estimar i ser estimada.
Pocs dies després de Sant Jordi, reclamem drets i visibilitat, desitjant que les roses no es tornin espines, només.

Publicat dins de articles, LGTB | Etiquetat com a , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Entre flors serem visibles

Visibles

Article publicat a Xarxanet

El 26 d’abril és el dia de la visibilitat lèsbica. Les lesbianes necessitem un dia per la visibilitat? És una jornada que reivindica drets però també espai i trenca estereotips.

Les dones lesbianes patim una doble discriminació que provoca una menor visibilitat que el col·lectiu d’homes gais. El rol social que tenim les dones porta al no reconeixement de la sexualitat, a la invisibilitat i a l’àmbit privat per desenvolupar-nos. Sovint això provoca un alt grau de patiment en la vida emocional però també empeny a estimar d’amagat, a fer que l’amor formi part, únicament, de l’àmbit íntim, privat. L’afectivitat de les dones sempre ha estat lligada a la maternitat o l’entrega als altres, el mite de l’amor romàntic ha empés les dones a aquesta entrega. En el cas de les lesbianes, a més, empeny a la invisibilitat, a tapar les relacions afectives.

Aquest és el perquè de la necessitat de visibilitzar-se. Aquest és el repte i la dificultat: reivindicar-se per deixar de soterrar-se, per ser descobertes des d’allò positiu. Ser visibles i tenir drets com a iguals, des del reconeixement de la diferència.

Publicat dins de articles, LGTB | Etiquetat com a , , , , , , , | Comentaris tancats a Visibles

Ser i fer-se visibles

Article publicat a IDEMTV

Les lesbianes tenim, clarament, un doble plus en la discriminació: som dones i no heterosexuals.
Com a dones formem part de la majoria social que no es té en compte, que durant segles viu subjugada al sistema patriarcal i conductes masclistes, misògines, discriminatòries pel fet de ser (o sentir-se) dones. Discriminació en l’accés a un lloc de treball remunerat, salaris més baixos, manca de reconeixement del treball de cura, violència sexual, econòmica, física, psicològica… per posar només exemples del que vivim quotidianament i no es veu de forma habitual.

Com a lesbianes, les dones som éssers sense sexualitat, se’ns pressuposa l’heterosexualitat però sempre al servei del mascle. El lesbianisme és invisible perquè el desig entre dones no entra en el pensament normatiu heteropatriarcal i perquè la situació de discriminació que vivim com a dones ens porta a una actitud més íntima en molts casos. A les dones se’ns ha educat per actuar en l’àmbit d’allò privat, als homes per interactuar en l’àmbit públic. Les sortides de l’armari, per les lesbianes, són doblement doloroses i costoses, sense menysprear la sortida de l’armari dels companys gais i, evidentment de les persones trans.

Sortir de darrera les persianes, per les dones lesbianes és trencar sostres de vidre, parets de goma i estereotips masclistes. Moltes som visibles. Moltes ho han estat per ser referents, però moltes altres segueixen vivint amb recança ser visibles.

Fer-se visibles en allò quotidià és una altra cosa, paral·lela, simultània o que travessa, és fer-se visible: les petonades, les abraçades, les mirades…en espais públics és un fer-se visible quotidià, polític en el dia a dia.

Ser i fer-se no són contraris. Ser i fer-se visible són expressions diferents de fer política que poden ser coincidents, però cap és millor que l’altra. Tenir la valentia de sortir a un mitjà de comunicació o a les xarxes dient “sóc lesbiana” és gran. Dir-ho a la família, les amistats, mostrar-se… no és petit.

Les lesbianes volem ser i fer-nos visibles, d’una manera o una altra sortim de l’armari i cal que això es reconegui, se li doni valor i, també, sigui una valentia visible i visibilitzada.

Publicat dins de articles, LGTB | Etiquetat com a , , , , , , , , | Comentaris tancats a Ser i fer-se visibles