Amb el somirure, la revolta

Article publicat a La Independent

Isabel Franc acaba d’escriure -i coordinar- un assaig sobre l’humor, més concretament sobre les humoristes, les invisibles, les silenciades.

I ho ha fet donant veu a les expertes: expertes en teatre, cinema, clown o còmic però també en poesia, pintura o glosa, a banda d’un estudi a fons sobre les dones creadores d’humor, el seu paper a la història o millor dit, la història de la seva invisibilitat. Com la mateixa autora diu, «un conato de genealogia» feta entre totes, sobre aquelles que no han estat anomenades ni llegides i que han existit. Anomenar i treure de la invisibilitat les dones és àrdua tasca de la història, de moltes historiadores -pocs historiadors- i de professionals de tots els sectors.

Són dones com la cineasta Alice Guy -que ja coneixem per la gran tasca feta en la recuperació de les pioneres del cinema des de la Mostra Internacional de Films de Dones-, Lea Giunchi o Mabel Normand, que Nadia Pizzuti destaca a Las humoristas i ens subratlla el vessant còmic.

El teatre i el cabaret que ens descobreix Teresa Urroz ens destaca noms com Julia Lajos o María Gámez, Julia Caba Alba o Mari Santpere, per dir-ne algunes, però el llistat és interminable, perquè possiblement no pot acabar-se i encara en faltaran moltes. I llegint Urroz em recordo del cabaret satíric d’una de les clàssiques de qui ja és difícil de trobar obra editada: Maria Aurèlia Capmany i el seu cabaret satíric.

I què podem dir del còmic, aquí il·lustrat per Josune Muñoz, que fa un repàs de les dones creadores d’humor i còmic que són desconegudes, com Machiko Hasegawa, creadora d’una tira diària, o Marge Henderson, creadora de Little Lulu, o Ignazia De Zabalo, creadora d’historietes humorísitiques costumbristes euskalduns. Perfectes desconegudes, com les que recupera a l’art d’avantguarda Elina Norandi o les bertsolaris que recupera Uxue Alberdi, les poetes humorístiques que ens presenta Maria Castrejón o les clowns de Virginia Imaz. Noms i noms recuperats, dones que feien riure i transgredien la societat.

I és aquesta transgressió que provoca l’humor de les dones el que m’interessa especialment del llibre, en com a les dones se’ns ha reprimit el riure i la capacitat de crear-lo, com se’ns ha reprimit l’humor i se’ns ha imposat, amb normes socials, la rigidesa i el dogma tot identificant l’humor amb el pecat. I se’ns ha reprimit l’humor igual que s’ha fet amb la creativitat, la sexualitat, el desig o igual que s’han menytingut les nostres aportacions i se’ns ha vetat el poder o se’ns ha restringit l’accés a l’educació, el mercat de treball o el salari igual a igual treball.

Per què és l’humor perillós? Per què es nega i es combat? Isabel Franc ens respon: «el fanatismo desprecia el humor, se siente agredido por él, ya que pone en evidencia lo que tiene de ridículo y grotesco y le resta poderio. Y entonces responde con la barbarie. Y resulta que una de las formas más potentes de combatir la barbarie es, precisamente, el humor».

I les dones i els homes riem diferent i de coses molt diferents i, per tant, no encaixem en els estàndards «universals» que ens imposen els engranatges socials sistèmics. Si ja l’humor és en si mateix una energia positiva que condueix al canvi, en mans de les dones l’humor empodera i aquest empoderament carrega contra la intolerància i el radicalisme propis del patriarcat, que ens nega el riure i el viure.



Publicat dins de articles, feminisme, lectures | Etiquetat com a , , , , , , , , | Comentaris tancats a Amb el somirure, la revolta

El 26% menys

Article publicat a Dones en Xarxa i Catalunya Plural (també en castellà)

L’Observatori  de Treball i Model productiu  de la Generalitat acaba de presentar un estudi sobre la diferència salarial entre dones i homes al mercat laboral de Catalunya. La diferència no ens sobta però si que ens preocupa ens mostra que allò que moltes percebem, allò que molts altres estudis assenyalaven és una realitat punyent: les dones cobrem, de mitjana, el 26% menys de salari, tenint en compte que aquest percentatge puja molt, moltíssim, 42’6% en les franges salarials més baixes. El salari mitjà anual masculí és de 27.477€ mentre que el femení és de 20.324€, estem parlant d’una diferència de , 7.123€ menys.

Se’ns acumulen els factors que provoquen les desigualtats, fet que , en l’àmbit laboral i en un mercat altament precaritzat provoca la feminització de la pobresa. En les anàlisis sobre la pobresa parlem de working poors aquesta pobresa de les persones treballadores té uns alts nivells en el cas de les dones treballadores.

La diferència salarial entre dones i homes, la dita bretxa salarial, és conseqüència directa de les desigualtats socials entre dones i homes. Alguns factors que ho expliquen són les responsabilitats familiars -i, per tant, la necessitat de condicions per a la conciliació de la vida laboral, familiar i personal-,  els treballs feminitzats, allò que anomenem segregació horitzontal, la infrarepresentació de les dones en nivells salarials alts – en els llocs de direcció, és a dir la segregació vertical fruit del sostre de vidre- i, finalment, la menysvaloració de les feines i les capacitats de les dones.

No hi ha res de nou, és allò que les dones hem patit sempre: menysvaloració, sostre de vidre –o de plom- rol social associat a la cura, manca d’igualtat real d’oportunitats… que produeix pobresa. L’estudi ens mostra la realitat laboral, una realitat que no deixa de ser la realitat social a la que ens sotmet el patriarcat. No hi ha res de nou? Si, i no és menor, Les dades que se’ns mostren són d’una importància central en les polítiques laborals. La visibilitat, traduïda en estadístiques i percentatges, ens mostra les dificultats i la necessitat de superar estereotips que ens tanquen oportunitats socials, econòmiques, culturals, polítiques, laborals. Una societat justa és aquella que es medeix pel grau de satisfacció i felicitat de les seves ciutadanes i només és possible construir-la des d’una perspectiva de gènere.

Les polítiques no poden ser neutres, aquest estudi ens indica que, sense desagregar les dades, sense aplicar una mirada diferenciada en l’anàlisi entre homes i dones les generalitzacions ens faran errar. Saber que està passant amb una anàlisi desagregat per sexes ens fa veure la situació de desigualtat profunda que patim les dones. Les polítiques, i els indicadors, aparentment neutres comporten desigualtat per a les dones. Imaginem per un moment que les tasques domèstiques i de cura fossin igualitàries, no estaríem parlant d’una altra situació?

En l’àmbit laboral cal que les empreses apliquin els plans d’igualtat, actualment en el registre públic que té la Direcció General d’Igualtat del Departament de Treball, Afers Social i Famílies de la Generalitat  hi ha 76 Plans d’igualtat validats, 42 dels quals pertanyen al 2016 i afecten a 26.826 treballadores i treballadors. És una bona notícia aquest avanç, però cal més implicació i canvis estructurals.



Publicat dins de articles, feminisme, Polítiques socials | Etiquetat com a , , , , , , , , , | Comentaris tancats a El 26% menys

La tendresa dels pobles

FOTO de FERRAN NADEU

Article publicat a Nació Digital

Dissabte 18 de febrer: Els carres s’omplen a poc a poc però de forma constant. Costa avançar. La gent s’estreny i resta aturada 20, 30, 60 minuts, però no marxa. Se senten crits que es coregen : «Volem Acollir». Moltíssima gent de totes les edats i condicions que surten al carrer per demanar que s’obrin fronteres per a les persones refugiades.

Les vides als camps queden aturades, els drets humans suspesos però la solidaritat no s’atura, la ciutadania es mobilitza i crida contra l’immobilisme. Un immobilisme que no permet que els compromisos es compleixin. 160.000? 300.000 persones? Els carrers són plens i una sola xifra importa més: el govern de l’Estat es va comprometre a acollir 10.722 persones refugiades, persones que fugen de la guerra, la fam i la misèria i tan sols s’han acollit 516, un percentatge misèrrim que mostra la manca d’empatia. Més xifres, les xifres que importen a la gent que omple els carrers: 4.600 persones han mort a la mediterrània l’any 2016, en qualsevol de les rutes migratòries controlades per les màfies. 65 milions de persones al món han hagut de fugir per efecte de les guerres, la violència, la pobresa, la violació dels drets humans més fonamentals.

Els carrers són plens i els crits són clam: «Obriu fronteres. Acollim ara!» Molta gent recorda un passat que avui no sembla tan llunyà. El de la gent que venia al Sevillano o al Shangay i, amb sort compartia barraca, sinó eren retornades al seu poble pel servei de policia. No fa tants anys, o en fa molts, a la gent que omple la Via Laietana, Pau Claris, la Ronda Sant Pere, la plaça Urquinaona… i desfila lentament cap al mar no li importa els anys que fa, només que cal obrir aquesta terra a aquelles persones que ara pateixen les conseqüències de la injustícia global.

Catalunya és, ha estat i serà terra d’acollida i ens dotem de plans per fer-ho possible. Durant el 2016 19.000 persones han regularitzat la seva situació administrativa i s’han ofert 1.250 places d’acollida en 45 municipis . A Catalunya, actualment hi ha 495 persones amb el Programa Estatal d’Acollida de Refugiats mentre que el 2015 hi havia tan sols 28. El 2017 es posa en marxa el programa català del refugi per millorar les mancances del pla estatal i construint xarxa amb la ciutadania, les entitats i els municipis.

La gent surt al carrer, les institucions obren noves vies per l’acollida, però no n’hi ha prou. Les fronteres segueixen tancades, al sud i a l’est, també a l’oest: 1.200 quilòmetres de murs ens envolten per no deixar entrar aquells que hem condemnat a la misèria i la mort. 35.000 persones mortes des de l’any 2000 a la Mediterrània. Reduïm les persones a xifres estadístiques, tristes estadístiques que demostren la manca d’humanitat i els valors oblidats. La Declaració dels Drets Humans es vulnera de forma persistent.

L’article 5 de la declaració universal dels Drets humans diu:«Ningú no serà sotmès a tortures ni a penes o tractes cruels, inhumans o degradants» però mantenim milers de persones en camps dels que no es poden moure. L’article 14 recull que «En cas de persecució, tota persona té dret a cercar asil en altres països i a beneficiar-se’n»

Al Regne d’Espanya l’any 2015 va haver 15.000 demandes d’asil, de les quals només un 31% van ser acceptades; al conjunt d’Europa es van demandar 1.321.600 i només es van resoldre favorablement 300.000. L’article 28 diu «Tota persona té dret a un ordre social i internacional en què els drets i llibertats proclamats en aquesta Declaració puguin ser plenament efectius», però seguim construint el benestar del nord sobre les esquenes del sud i barrant-los el pas amb tanques. L’article 13 ens parla de la lliure circulació de persones, del dret de sortir i retornar al propi país, del dret a triar la seva residència, però els mantenim a milers, a milions, en tendes precàries, sota el vent, sota el fred i la neu, sota el sol del desert.

Les vides als camps queden aturades, s’alcen els murs, els drets humans suspesos però la solidaritat no s’atura, la solidaritat creix i s’expressa: Obriu fronteres, volem acollir!



Publicat dins de articles, Polítiques socials | Etiquetat com a , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a La tendresa dels pobles

En eso llegó Fidel

 

Article publicat a Directa

La mort de Fidel Castro ha obert caixes de Pandora: les dels records de l’eufòria revolucionària i la dels odis atàvics. Crec, humilment, que des del pensament d’esquerra hem de fer reflexions importants per tal de fer un reconeixement d’allò que realment cal reconèixer, però també cal fer crítica i autocrítica i fer-ho públicament, encara que costi.

Em poso a veure Salut les cubains (Agnès Varda, 1963) que comença amb unes imatges, del mateix any de la seva producció, al barri parisenc de Saint-Germain-des-Prés. Una exposició sobre els 10 anys de l’inici de la revolució cubana. Un joveníssim Fidel a les muntanyes, un sons cubans  amb tints guaracheros al París dels 60 i la veu de Michel Piccoli i de la mateixa directora que ens introdueixen amb cert entusiasme  que destaca l’accés a petites coses que fan somriure i que són mostra del que abans només uns quants tenien. La revolució ha portat cigars per a tots, barbes diverses i núvols de sucre i l’amistat dels pobles. Accés als estudis, una nova estètica, cooperatives, un nou model de producció, accés a la lectura, a la cultura, reforma agrària, alliberament i reconstrucció, la diversitat de gent i territoris. Una pel·lícula que es contextualitza en l’època, un cant a la llibertat.

Després de l’entusiasme van arribar etapes més dures. Etapes de mancances. Mentre l’anomenat bloc soviètic funcionava i Cuba rebia tot el que li era necessari, en el procés d’intercanvi del bloc, les veus crítiques eren silenciades: a dins, amb repressió; a fora, l’esquerra era –érem- condescendent, i en un món dividit en dos blocs era fàcil la tria per a molta gent.

Amb la perestroika va arribar la crisi. Cuba seguia sent referent polític: tenia la millor sanitat i de caire universal, no hi havia analfabetisme, el treball es repartia i la gent estimava Fidel. Però la postal al·legòrica que s’havia anat dibuixant envellia i perdia color. A Miami ja no només es trobava la contra, hi havia altres veus crítiques i molta immigració econòmica no crítica amb el règim ni amb Fidel, que sortia de Cuba per accedir, en la imaginació si més no, a béns que allà no trobaria, per progressar socialment (allò que a Cuba no podia).

A l’Havana, símbol revolucionari, els edificis també envellien i perdien color. La gent ja no només passejava sinó que jeia desvagada al malecón, amb carències, amb serveis universals, sense llibertat d’expressió, Fresa y chocolate (Tomás Gutiérrez Alea i Juan Carlos Tabío, 1993).

Com a cineasta i d’esquerres seguia l’evolució cubana amb les pel·lícules, també amb els llibres. Un cert infantilisme de les esquerres no ens ha permès fer crítica del que no funcionava. La revolució pervivia? Des de l’empatia més absoluta (i el convenciment descarnat que jo a Cuba hauria estat exclosa, reclosa o silenciada) em cal una revisió crítica no dels 58 anys de poder revolucionari sinó del paper que hem tingut les persones i organitzacions d’esquerres respecte al lideratge.

Fidel ha estat per a nosaltres un referent, qui va encapçalar una revolució que va construir una Cuba lliure dels interessos del capitalisme ianqui i va dotar de drets socials els habitants de l’illa. Un líder carismàtic, no comunista però que per necessitat geoestratègica i econòmica va aliar-se al bloc soviètic per fer sobreviure els canvis. Fidel representava el poble i el poble el representava. Aquesta era, i  segueix sent per a molts, la nostra visió i d’aquesta visió vam fer mite.

Però Fidel també era el que condemnava crítics a molts anys de presó, el que deixava morir opositors a la presó, el que no permetia relacions directes –noi amb familiars- d’habitants de l’illa amb els que amb tot el menyspreu possible anomenaren gusanos, el que va obrir sidatoris on va recloure les persones infectades pel VIH, l’homòfob, lesbòfob, trànsfob impenitent que defensava la idea de l’heterosexualitat i la seva moral sexual… Conducta impròpia (Néstor Almendros i Orlando Jiménez Leal, 1984) aquest també era Fidel, aquest també era el règim que va construir la Cuba que va sortir de la revolució.

No dir-ho, no voler-ho veure, ens pren credibilitat i ens castra el pensament lliure.

Jo a la Cuba de Fidel no sé què hauria estat, però, possiblement, no hauria pogut ser feliç perquè no m’haurien permès viure el que jo volia viure. El nivell de felicitat de la població d’un país, el nivell de benestar i felicitat de les dones d’un país és el que permet veure el seu nivell de benestar.

Cal fer autocrítica i això només vol dir desmitificar i reconèixer. Això és el que ens farà avançar fins a la victòria final, igual que planificaven els barbuts de Sierra Maestra, però una victòria que no només sigui de barbuts sinó de totes i tots, una victòria que ens faci lliures i no esclaus i esclaves de mites.

 

Publicat dins de articles, pensament polític | Etiquetat com a , , , , , , , , | Comentaris tancats a En eso llegó Fidel

Ens volem vives

25n

Article publicat a Llobregat digital

El passat 5 de novembre Tarragona va ser escenari d’una manifestació multitudinària que volia ser un crit contra les violències masclistes. Ens volem vives! Era un crit unànim. A Catalunya hi ha hagut,més de 6.000 denúncies per violència masclista, 76 dones assassinades a l’Estat espanyol.

Cada dia es denuncien tres agressions sexuals a Catalunya, una cada 13 hores i es considera que el 17’7% de les víctimes ho denuncien. Segons dades de l’Hospital Clínic de Barcelona l’any 2015, un 26% van ser al carrer, tot i que la majoria, un 42%, es van produir en un domicili, seguit de la discoteca, 9,2%. Dels c asos atesos, el 12% eren tocaments; la resta, violacions, comeses en la seva majoria per desconeguts (57%) la majoria contra dones de 18 a 26 anys (52%).

Segons dades del mateix servei, de cada 10 víctimes, 3 asseguren haver perdut la consciència, no recorden res i sembla que han estat drogades per aconseguir la seva submissió. El mateix Clínic alerta que els casos atesos el 2016 ja són un 10% més que l’any anterior. Els agressors són homes, les víctimes totes dones.

Els espais d’oci, les festes o els carrers són espais en els que les dones no podem caminar amb llibertat perquè algú decideix que pot disposar del nostre cos i la nostra vida. L’exercici de la llibertat ha d’estar garantit no només per normes de respecte i convivència que molts semblen no entendre sinó pel dret al propi cos, a la llibertat d’elecció, a la llibertat de ser i caminar tranquil•les.

En aquest sentit, les administracions públiques han de garantir aquesta seguretat en l’exercici de la llibertat, no es tracta només de tenir més policia als carrers sinó de posar en marxa eines de conscienciació social i de compromís comú.

L’Ajuntament d’Esplugues va fer, el passat mes d’octubre, lectura d’una declaració institucional per unes festes majors i uns espais d’oci lliures de violència masclista. Una declaració unànime -fruit d’una moció del grup municipal d’Esquerra Republicana de Catalunya- que mostrava la condemna de tots els grups municipals. Aquesta declaració s’ha de concretar en un compromís clar més enllà del rebuig; es preveuen campanyes continuades contra la violència masclista i les agressions sexuals, accions de sensibilització i prevenció, l’impuls d’un protocol per evitar agressions sexuals durant les festes majors i els espais d’oci, protocol que s’elaborarà conjuntament amb tècniques i tècnics municipals, grups de dones, associacions de veïns i les entitats que participen a la Festa Major durant la qual es portaran a terme accions informatives i de prevenció.

Aquest és un compromís important, construir des de i amb la comunitat la reflexió i l’acció per acabar amb la violència sexual en espais on l’alcohol i altres drogues s’utilitzen com a pretext. Un compromís que no acaba aquí i que cal que es compleixi: la no contractació de grups o espectacles, així com mitjans de comunicació que difonguin missatges masclistes, discriminatoris o de violència masclista de forma directa o indirecta.

Les dones volem caminar tranquil•les i exercir la nostra llibertat de ser, d’estar i de viure sense que ningú la limiti. L’acció política és important i declaracions (que seran accions) com aquesta són necessàries i vitals, cal que es compleixin amb fermesa, a les dones ens hi va la vida, perquè moltes dones no moren, les maten.

Publicat dins de articles, feminisme, Violència masclista | Etiquetat com a , , , , , , , , | Comentaris tancats a Ens volem vives

Dir les coses pel seu nom

Article publicat a La Independent

Diuen que les situacions de violència masclista augmenten entre els i les joves, que és preocupant. Jo sóc de les que pensen que ara es visibilitza més el fenomen però que no ha augmentat, en tot cas els i les joves reprodueixen allò que veuen a casa, a la televisió, a les tertúlies, a la literatura, a les pintures…

La nostra cultura està impregnada de models en els quals es representa una organització patriarcal, en què els homes tenen privilegis de plena ciutadania que les dones no tenim.

Potser per a molta gent el fet de parlar de privilegis del mascle a l’any 2016, en ple segle XXI, amb una crisi llarga, unes condicions de vida i de feina “complicades” per a les classes populars, pot semblar excessiu, però cal tenir en compte que molts homes exerceixen els seu poder sobre aquelles persones que consideren més febles o amb menys drets sobre les dones, que som més de la meitat de la població, però també sobre infants. El cas és que per dissortats que siguin els seus privilegis, sempre són més grans. Tot un sistema, una organització social i un deix cultural els avalen.

La banalització de la violència masclista és una de les causes centrals de la pervivència d’aquesta cultura. Per exemple, afirmacions com “això no és violència” o “què voleu si ja tots som iguals”, inclús la patètica imatge de tertulians que donen lliçons de vida a aquelles que pateixen una situació diferent tot negant les evidències i tapant-ne les veus. La por de perdre el privilegi.

Tot i que no ho vaig patir, recordo que quan era petita era habitual pegar els fills, les filles, com si res –inclús amb cinturó-, i també “la dona”, com a part de la propietat de l’home proveïdor. Era una violència invisible i normalitzada. Les dones no tenien dret a treballar si eren casades, no podien portar pantalons, no podien obrir un compte a la caixa… tots aquests drets, inclòs el del vot, que no tenien tampoc els homes, els hem anat assolint, però no s’han canviat els simbòlics: la cultura, el sistema patriarcal perviu i segueix dotant els homes de privilegis de gènere.

Cal tenir en compte que el control sobre les dones ha estat “natural”, i que la manca de valoració del treball familiar i de cura segueix sent un tema gairebé tabú. Les lleis contra la violència masclista han trigat molts anys a arribar, els serveis que es desenvolupen tenen pocs anys d’experiència si els comparem amb altres. I se segueix banalitzant la violència masclista.

Fer les coses en nom de l’amor i l’ideal de l’amor romàntic ha estat, i és, una eina efectiva de control de les dones. No donar visibilitat, no dotar de drets equitatius, no fer un reconeixement social de les aportacions i la importància d’allò que fem les dones i, també, de les desigualtats que es viuen, és ignorar que la discriminació existeix, que la violència masclista és una realitat ique se segueixen mantenint, i atorgant, els privilegis masculins.

Banalitzar la violència, negar que missatges i actituds subtils estan expressant molt més del que sembla, fa que les dones joves, adultes i grans no ens sentim legitimades per negar-nos a allò que no ens agrada, allò que clarament ens fa sentir agredides. La negació segueix dotant els homes de privilegis i fent minvarels drets de les dones.

Les coses no canvien soles: cal consciència, lleis, inversió social. Cal que molts decideixin no exercir el seus privilegis i moltes ens atrevim a dir no. Cal que deixem de negar, minimitzar i banalitzar les desigualtats i els senyals de violència. Cal dir les coses pel seu nom.

Publicat dins de articles, feminisme, Violència masclista | Etiquetat com a , , , , , , , | Comentaris tancats a Dir les coses pel seu nom

Tokio Blues

tokio-blues

Acabo de llegir, i visc encara dins, l’univers de Tokio Blues. Norwegian Wood, una novel·la que no vaig agafar amb passió, més aviat amb una mica de mandra. Mandra perquè Haruki Murakami és mediàtic i jo no acostumo a llegir best sellers. Mandra perquè té exèrcits de persones que el segueixen o el critiquen. Mandra perquè, en principi, el tema semblava que no m’interessava i que m’era llunyà.

Però des de les primeres pàgines llegides em vaig quedar enganxada. És un viatge més que no pas una història. Un viatge íntern i intens. Un viatge iniciàtic. Un viatge a la vida, des de la infància i a la mort , en l’adolescència. Un gran viatge (intern, intens) des de la joventut, des de la mirada jove i ja adulta, ja gastada, ja gran però plena de futur.

Un viatge estrany des de la indiferència i allò anodí, però que porta al descobriment del jo i dels altres, de les altres. Un viatge cap al respecte, cap a l’amor profund.

Una novel·la que parla de política, sense parlar-ne. Que parla de corrupció, de rebel·lió, de la lluita de classes, del capitalisme i l’immovilisme, amb una mirada subjectiva i llunyana, de qui observa i no actua.

Hi ha història, és clar, amistats perdudes o poc clares, amors impossibles o no reconeguts, de sexe impulsiu o esporàdic, de sexe necessari o desitjat. De soledat, d’ordre, de vida, de Watanawe, Naoko, Reiko i Midori el seu viatge interior a la felicitat, o no.

Un gran viatge que costa oblidar. Uns paisatges que queden gravats, no pas a la retina, i dels que costa sortir i trobar una nova lectura. Un gran descobriment.

Publicat dins de lectures | Etiquetat com a , , , , , , , , | Comentaris tancats a Tokio Blues

Les sense veu – The voiceless

voiceless

Versió en  català de l’article publicat originalment en anglès a Catalan International View

En una societat plural i diversa, que fem créixer i on participem de manera activa en tots els espais, per què la nostra veu és invisible i inaudible? Com es pot explicar que, sent les dones el 51% de la població, als mitjans la proporció sigui marcadament inferior de manera continuada i consistent?

Són paraules del manifestOn són les dones” que denuncia la manca de presència de les dones als mitjans de comunicació de Catalunya: la meitat de la població i no tenim veu.

On som?

Aquesta iniciativa que és, a més,  una clara reivindicació de visibilitat analitza diàriament els espais d’opinió dels  mitjans i demostra de forma tangible quina és la realitat. Alguns mitjans mouen fitxa, d’altres es refermen,  pocs fan autocrítica, la majoria es mantenen.

La invisibilitat, però, no es limita al nombre d’opinions sinó que es troba en els continguts, en els tòpics, en les frases fetes de les notícies. Ho hem vist als Jocs Olímpics de Rio de Janeiro, les medallistes olímpiques devien a algú els seus mèrits: al seu entrenador, algú que portava el seu cognom, és l’esposa d’un altre esportista… o bé són negats els reptes assolits i es destaquen aspectes superficials: si es maquilla o no, si concilia mentre entrena, si està casada o no, el seu atractiu físic… es tracta de negar, invisibilitzar, menysprear i fer indignes les dones que assoleixen èxits. L’espai dedicat a les atletes guanyadores de medalles a Rio és molt inferior al d’ells i el tractament rebut és infantilitzador i de menysteniment.

Però la negació, la invisibilització o el menyspreu  no es reserven només a les dones que han assolit èxit, ni tan sols és una cosa reservada als mitjans únicament, és un sistema de valors que crea xarxes de complicitat a partir del sexisme, el masclisme i la ideologia que els sustenta: el patriarcat. En aquest sistema de valors els mitjans de comunicació tenen un valor cabdal, poden optar per la complicitat plena o poden optar per mostrar realitats que van més enllà de la ficció patriarcal.

Roba perillosa

Un exemple seria el  debat actual – que no és l’espai per resoldre- que ens posa sobre la taula el tractament que s’ha fet del burquini i com s’ha tractat en la societat i als mitjans. El debat ha estat sobre el seu ús, la prohibició sobre el que elles el portin.  Han posat sobre la taula els drets de les dones abordant-ho des de l’opinió d’altres.

Les imatges que van indignar la societat dels fets de Niça en els que quatre agents de policia obliguen a una dona a treure’s la roba. El debat fa uns anys hauria estat sobre el biquini. En ambdós casos estem parlant de la “decència” o no de les dones que el porten, no parlem del sistema de valors, ni de qui decideix, en tot cas són arguments secundaris per reforçar una sentència no pas una opinió. És un debat social que posa sobre la taula com “vetlla” la societat pel bé de les dones i no pels drets. No es tracta de donar solució al tema sinó d’abordar-ho sense prejudicis i en primera persona. El fet és que, bàsicament, han parlat des de l’opinió externa sense que les afectades tinguin/tinguem veu fins que els fets han evidenciat la divisió en el si del propi feminisme, és aquí on ha estat possible la veu de les dones.

Radicalment invisibles

Un altre exemple el tenim el passat mes de juny. Catalunya celebrava els 40 anys de les primeres jornades feministes. Quaranta anys de reivindicacions i tres dies d’activitats polítiques, culturals, festives… més de dues mil dones participants. A banda de la quantitat de participants també és interessant destacar que quaranta anys de qualsevol moviment reivindicatiu, social i polític és important, i més quan es tracta d’un moviment transformador i que no ha assolit, ni de lluny, els seus objectius. Les jornades portaven per lema “Radicalment feministes” i es podrien destacar algunes absències institucionals importants, però no ho faré.

La invisibilitat als mitjans va ser gairebé total. L’observatori media.cat destaca que a fer una cerca exhaustiva i només va trobar dues notícies col·laterals durant les jornades i algunes prèvies i d’aquestes cap a grans mitjans . Mèdia .cat es demana: “Si no parlen de les dones que s’organitzen i debaten, quines són les dones que surten a aquests grans mitjans?”. Aquesta és la pregunta que evidencia una situació que hom viu com a normal, l’absència de dones en els mitjans o, dient-ho d’una altra manera, la sobrerepresentació masculina als mitjans de comunicació.

És aquesta sobre representació la que crea realitats més que no les mostra, la que crea estat d’opinió més que no el recull. A més la justificació dels mitjans i dels professionals de l’opinió ha generat un argumentari ple de tòpics que pretenen seguir normalitzant una situació del tot anòmala.

Quina és la imatge de les dones?

Som les reines de les dietes, les víctimes, les beneficiàries dels consells de salut, els objectes de desig, la crossa del mascle. Som les súbdites de l’estètica, del cos perfecte, l’origen del pecat, les que reclamem quotes perquè som buides, les que somriuen per vendre el que altres posen veu. Som les excloses de la ciència, de l’èxit, de la centralitat. L’Observatori de les dones en els Mitjans de Comunicació analitza la representació de les dones en els mitjans, afegim doncs la qualitat de l’anàlisi als nombres de presència  que s’extreuen de l’anàlisi quantitativa.  Tal com apunta l’observatori de les dones en els mitjans de comunicació:  les dones som instrumentalitzades i esdevenim «Personatges constrets només a la seva funció d’exhibició davant dels altres i clarament posicionats per dinamitar qualsevol altre opció que pugui aparèixer. Personatges de fantasia per a una libido patriarcal que desprèn menyspreu cap a qualsevol presumpció d’exercici de llibertat femenina mitjançant la subjecció a un models estètics que acompanyen unes actituds que cerquen només l’aprovació dels personatges masculins. Models estètics i també narratius que poblen uns imaginaris que ja és hora que comencem a considerar com a contraprogramadors reiterats de totes les lleis d’igualtat i plans que s’han aprovat i que reclamen i es proclamen vetlladores de la no-discriminació i de la igualtat.»

L’observatori ens mostra de forma detallada quina és la imatge pública de les dones als mitjans, quins són els espais que se’ns reserven, com es representen els nostres cossos,  entre altres temes. Possiblement la lectura dels seus informes sigui càustica però també ens mostren alternatives a la construcció social que fan els mitjans actualment. Uns mitjans, per cert, majoritàriament dirigits per homes que es justifiquen.

Eli Borredà de Mèdia.cat escrivia “Som dones, no impostores. I podem ser tan bones o tan dolentes en qualsevol àmbit de la vida com ho són els homes. Som dones, no impostores, i sovint som, alhora, gairebé invisibles.” Els mitjans ens invisibilitzen, els continguts ens desautoritzen. Si la meitat de la població pateix aquesta conseqüència nefasta i la resta està sobrerepresentada cal preguntar-se: Quina societat estem construint? Quins mitjans de comunicació volem? Està clar que el que fem i tenim no ens val i crea tòpics i referents que fan prevaldre un sistema de valors contrari a la convivència.

Publicat dins de articles, feminisme, Mitjans de Comunicació | Etiquetat com a , , , , , | Comentaris tancats a Les sense veu – The voiceless

Fem safareig

fem-saf

Ja fa un temps que vaig llegir aquest llibre d’Agnès Vidal i Vicedo, l’he deixat reposar després de llegir-lo, després de parlar-ne al Pati Blau, després de conèixer-la.

Fem safareig va ser premi Bernat Capó l’any 2015 i és una recerca interessantíssima en la història i desenvolupament de la vida a l’entorn del safareig públic, un espai que va desapareixent, poc a poc, dels nostres municipis. Queden pocs i gairebé només en pobles petits. Han estat, a més, abandonats com a  patrimoni i, en canvi, han estat una part important de la vida quotidiana durant segles.

La recerca que fa l’Agnès al llibre és un aprofundiment en la memòria popular, aquelles persones que l’han utilitzat, o encara l’utilitzen, i el que representava per al poble, per a la societat, per a la vida i com ha canviat tot plegat. Però també és una cerca del patrimoni social i cultural que representen aquests espais i la importància de mantenir-los.

Els safareigs que es rescaten de la memòria són, bàsicament, al País Valencià, però també hi ha de les Terres de l’Ebre i de Ses Illes. Aprofundeix en el paper social, explica el funcionament que tenia, narra la vida de les dones que l’utilitzaven, les hores que s’hi passaven, la duresa de la feina i, també, els jocs de la quitxalla a l’entorn. Tot plegat amb històries de vida i anècdotes, unes anècdotes que vam enriquir a la tertúlia del Pati Blau del mes de maig.

Un llibre necessari, un llibre agraït de llegir. Una necessitat en la recuperació del patrimoni popular i de un apart important de la història quotidiana de les dones i els infants. La visibilització del treball invisible, no només el de rentar sinó el de fer sabó, el de fer lleixiu, el d’escórrer i estendre la roba… llegir-lo ens fa conscients de la duresa de moltes vides i també de com són d’importants alguns avenços. També ens fa conscients de la manca de cura que moltes administracions públiques tenen en la cura i manteniment del patrimoni històric i cultural.

Publicat dins de Esplugues, lectures, Pati Blau | Etiquetat com a , , , , , , , , | Comentaris tancats a Fem safareig

“Para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”

Baby playing with globe

Baby playing with globe

Article publicat al Llobregat Digital

Parlo una llengua romànica prohibida en diferents etapes de la seva història i substituïda. Una llengua amb 10 milions de parlants que ha subsistit a les prohibicions, les fòbies i la diglòssia. Una llengua que sempre és motiu de conflicte per alguns, els que no l’han volgut parlar mai.

Fa uns anys, quan el meu germà petit cursava primària, la immersió lingüística en català començava el seu desenvolupament. La meva família és d’origen aragonès, ma mare ho era. Trucava sovint a la seva família que és repartida arreu de l’estat. Una familiar de Madrid li va etzibar “¿qué pasa en Catalunya?” ma mare astorada va respondre “ay, no sé ¿qué ha pasado algo?”. La conversa va continuar aproximadament així:

Si mujer que os obligan a hablar en catalán, a vuestros hijos, pobrecicos
• Y a ti, ¿quién te ha dicho eso? Aquí no obligan a nadie a hablar en catalán, además ha estado prohibido muchos años, ¿cómo van a obligar ahora?
• Que si mujer, que hay mucho lio con eso. En los colegios obligan a los críos a aprenderlo y hablarlo
• Pues yo encantada que lo aprendan, más oportunidades tendrán
• Pero, ¿es que no lo ves? No pueden hablar castellano. Te tienen los sesicos sorbidos hija. ¡Si hay hasta manifestaciones!
• Ayyy, que coses me dices maña! Aquí nadie dice nada
• Aquí en Madrid hay cada semana una contra eso de la inmersión
• Pues deben ser todas en Madrid que no habla nadie catalán. Yo encantadica que se hable y se aprenda, aquí no hay ningún conflicto

Trenta anys més tard, aquelles persones que no volien parlar català, els hereus ideològics del franquisme que va prohibir parlar el català durant 40 anys, tornen a parlar de conflicte i pacten, “en Madrid” la marxa enrere de la immersió lingüística que ha fet possible que diverses generacions puguin entendre, escriure i parlar el català, no només com una llengua popular sinó també social i científica.

Jo que sóc de família castellanoparlant, he nascut a Catalunya i sóc catalanoparlant de forma voluntària no he viscut mai el conflicte pel català. Bé, dic mentida… el conflicte era totes les criatures que no vam poder aprendre a l’EGB el català perquè era prohibit i ens vam haver d’espavilar després.

On és i qui fa el conflicte? Aquells que confonen les llengües romàniques? –l’italià i el català, per exemple- perquè menyspreen tot aquell que no parli o pensi com ells? Qui fa el conflicte? Aquells que pacten fora del país el que hem de fer al país encara que no ho vulguem? Els qui ens imposen via pactes el que hem de fer i sentir? Els qui perquè ja els va bé que sigui una llengua domèstica i minoritzada? Aquells qui el neguen en llocs on es parla – a la franja per exemple-?

El conflicte lingüístic és un conflicte creat, un conflicte amb interessos polítics i ideològics, un conflicte negador que a més serveix de pantalla per aquelles promeses polítiques incomplertes i traicionades com la lluita contra la corrupció o alguns avenços socials. Pactes antidemocràtics contra els pobles d’aquells qui, com deia Ovidi Montllora qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense.”

Publicat dins de articles, Independentisme, Llengua | Etiquetat com a , , , , , , , | Comentaris tancats a “Para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”