No deixarem de tenir somnis

Resultat d'imatges de babelia coffee books

Article publicat a La Independent

El 19 de setembre de l’any 2012, fa gairebé sis anys, naixia un projecte de la mà de dues emprenedores, Berta Novell i Lou Keohane: la llibreria- cafè Babelia.

Com tots els projectes va néixer amb il·lusió i ho feia al cor de Sant Antoni, al carrer Villarroel número 27.

El Babelia ha estat un espai acollidor, tranquil, una illa enmig del trànsit. Podies prendre un dels molts tes i infusions que t’oferien, tastar la brioxeria casolana i diversa, o els entrepans i sandwichs especials. Tot plegat amb una calma que contaminava, un silenci (malgrat la música suau a l’ambient, malgrat el trànsit constant al carrer), on no es passava calor a l’estiu ni fred a l’hivern però sense excessos de temperatura condicionada artificialment. Un espai molt europeu de format, d’idea, de filosofia, d’ambient… un espai on llegir, transportar-se, relaxar-se o somniar. Un espai on, també, s’han gestat projectes.

Continua llegint

Publicat dins de articles, pensaments | Etiquetat com a , , , , , , | Comentaris tancats a No deixarem de tenir somnis

Entrevista a George Reginald Freeman

Resultat d'imatges de george reginald freeman

Publicada a IDEMTV i Xarxanet 

George Reginald Freeman té 31 anys. Va néixer a Sierra Leone i és advocat i activista LGTBI. Actualment és un refugiat per aquest activisme.

Quina és la causa de la teva demanda d’asil polític?

El Govern del meu país em va voler matar per ser gai i activista, defensor dels drets de les persones LGTB a Sierra Leone. El que feia era ajudar a les persones LGTB a accedir als serveis mèdics, a la justícia, des de Pride Equality, l’entitat que defensa els drets de lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals a Sierra Leone. Al meu país una persona LGTB no li deixen accedir als serveis mèdics i altres. Per això fèiem pinya i ajudàvem qui ho necessitava, això em va costar amenaces i vaig poder sortir.

No és fàcil el reconeixement de l’estatus de refugiat, com va ser el teu cas?

En aquell moment jo estava fent una feina a Sierra Leone en col·laboració amb Fundación Triangulo, un projecte de cooperació internacional pels drets de les lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals. Era un projecte finançat pel Ministeri d’Exteriors espanyol. Prèviament havíem treballat amb Triángulo i manteníem bona relació. En aquell marc vaig fer-me molt visible a partir d’una entrevista a la premsa, vaig rebre molts atacs, amenaces, agressions, em van destrossar el cotxe, van atacar casa meva… Vaig fugir a Ghana per sol·licitar el visat a l’ambaixada espanyola. Vam enviar un missatge a Fundación Triángulo que em va oferir la possibilitat d’anar amb ells i tramitar la petició d’asil polític, vaig fugir del país amb dos companys més.

Continua llegint

Publicat dins de articles, Entrevistes, LGTB | Etiquetat com a , , , , , | Comentaris tancats a Entrevista a George Reginald Freeman

Cineastes en peu de càmera

Resultat d'imatges de Mostra Internacional de Films de Dones

Article publicat a Nació Digital

Ara que els imaginaris de la societat que vivim estan tan distorsionats. Ara que la perspectiva de les dones a la societat s’ha volgut desdibuixar. Ara que els límits de l’expressió es fan tan petits. Ara és bo recordar el que va nàixer 26 anys enrere: la Mostra Internacional de Films de Dones, possible gràcies a dones com Marta Selva i Anna Solà codirectores des de la seva creació.

La Mostra ha crescut, ha canviat de públics, ens ha fet créixer i ens ha descobert directores, guionistes, productores, muntadores… dones que han donat una visió del món i que , sovint, han estat oblidades. Dones que filmaven en un blanc i negre i amb diàlegs de subtítol, les pioneres del cinema mut com Alice Guy (1873-1968), directora, guionista, interpret i productora que va crear Solax films. Una referent de la indústria cinematogràfica només visible actualment gràcies a la recuperació que d’ella va fer la crítica cinematogràfica feminista.

Continua llegint

Publicat dins de articles | Etiquetat com a , , , , , | Comentaris tancats a Cineastes en peu de càmera

Quan parlem d’agressions

Resultat d'imatges de razzmatazz

Article publicat a Mèdia.cat

Les agressions sexuals cada cop són més sovintejades a la premsa. El cas de “La Manada” ha fet que molts mitjans ho posin al centre de les seves informacions. La informació objectiva i la sensibilització social vers les agressions masclistes posen sobre la taula molts fracassos de les polítiques de prevenció i seguretat i, alhora, sovint xoquen amb l’interès social que es persegueix. El fet que siguin visibles les agressions a les dones és important perquè evidencia els actes que han quedat com a imperceptibles o callats. D’altra banda, el tractament que se’n fa marca un posicionament vers la sensibilització o vers l’espectacularització.

Els relats que es construeixen als mitjans de comunicació són poblats de testimonis més que qüestionables, però també d’un excés de zel en la utilització del llenguatge que implica una certa condescendència, i no és cosa fàcil parlar-ne perquè sovint el desacord és tan profund que no ajuda al consens i l’anàlisi és la única possibilitat de veure i corregir els errors.

Continua llegint

Publicat dins de articles, feminisme, Violència masclista | Etiquetat com a , , , , , , , | Comentaris tancats a Quan parlem d’agressions

Res a amagar

Reportatge publicat a IDEMTV

L’Anna Boluda és una autora novell però prou coneguda com a periodista i cineasta. En l’àmbit LGTBI el seu treball per a la visibilització ha estat important, especialment pel que fa a les famílies amb el documental “Homo baby boom” .

El llibre és l’obra que va quedar finalista al 15è premi de narrativa juvenil Torent 2017 i vol ser una eina de visibilitat i pedagogia social.

A la història es recullen tota una sèrie de situacions que segons la mateixa autora “són una vacuna contra el bullying” i dels pocs llibres que hi ha per a joves en format de narrativa. La novel·la no és només una obra finalista sinó un exercici militant de visibilitat de la diversitat.

El fet d’estar escrit en valencià podia ser també una dificultat però hi ha diversos instituts que ja ho tenen com a lectura obligatòria i això pot facilitar el treball a les aules que és un dels objectius de l’autora.

YouTube Preview Image

Publicat dins de Entrevistes, lectures, LGTB | Etiquetat com a , , , , , , , , | Comentaris tancats a Res a amagar

Trenquem el silenci

 

 

 

 

 

 

 

Dibuix de Joan Turu

Article publicat a Nació Digital

Ahir mateix la plaça de l’Ajuntament d’Esplugues s’omplia de gent que denunciava que al poble faltava l’Adrià, un membre del CDR d’Esplugues, una de les persones represaliades invisibles, que són moltes. L’Adri està acusat de rebel·lió.

Des de l’anonimat molta gent troba vulnerats els seus drets. Des d’agressions en espais públics pel fet de portar un llaç groc fins a l’assenyalament de 9 professors i professores sense que hi hagi imputació judicial. Passant per la violència de l’1 d’octubre, les mesures cautelars a la Tamara Carrasco o la presó del Govern i els Jordis. Els nivells són diferents però tenen un eix comú important que és la persecució ideològica i la banalització del terrorisme i la violència.

Continua llegint

Publicat dins de articles, Independentisme | Etiquetat com a , , , , , , , , | Comentaris tancats a Trenquem el silenci

Entrevista a Dominique Boren, president de la NELFA

Entrevista publicada a IDEMTV i Xarxanet

(interview original en français dessous)

Dominique Boren és l’actual president de NELFA (Network of European LGBTIQ* Families Associations). Té 51 anys i forma part de APGL  (Association des Parents et futurs parents Gays et Lesbiens) de França sent el copresident des de l’any 2010. L’entitat és una la principal de les famílies LGTB a França i va ser una de les que va encapçalar la lluita pel matrimoni igualitari el 2013 a l’estat francès. Ha estat copresident del Centre LGTB de París entre el 1999 i el 2002. Està casat i és pare des del 2011.

Durant més de 25 anys en la lluita pels drets LGTBI, hi ha hagut molts avenços, però també hi ha el perill de recular. Com creieu que els requisits del moviment LGTBI a Europa han canviat?

Fa vint-i-cinc anys, les demandes dels moviments i activistes es van centrar en la fi de la discriminació contra lesbianes i gais. Llavors, les reivindicacions van incloure les persones bisexuals i, finalment, les persones trans (però realment més tard). Aquestes reivindicacions han estat tingudes en compte per la Unió Europea amb una directiva que prohibeix la discriminació de les persones LGTB en ocupació i serveis, per exemple quan es lloga una casa o quan es demana la subscripció al servei telefònic. Aquesta directiva s’ha fet obligatòria als països de la Unió Europea que han estat obligats a adoptar lleis nacionals per prohibir i sancionar conductes discriminatòries contra persones LGBT.

Continua llegint

Publicat dins de articles, Entrevistes, LGTB, Polítiques familiars | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Entrevista a Dominique Boren, president de la NELFA

L’hora quieta

Reportatge publicat a IDEMTV

Un lloc quiet, un cor quiet, l’hora quieta. L’hora quieta és el títol de la novel·la de Maria Dolors Farrés en la que tracta de l’amor entre dos monjos al monestir de Sant Llorenç. No és el primer cop que es publica però si que ho fa en tota la seva extensió. Fa 25 anys que l’autora va començar a esciure-la.

La novel·la es desenvolupa en la vida del monestir i es centra al segle XIV. Per Maria Dolors Farrés els personatges tenen vida pròpia, expliquen la seva vida a partir del que ella va plantejant.

L’hora quieta és una obra àmpliament documentada i que ha donat pas a una altra obra. Farrés va escriure, posteriorment, una preqüela, “El càstig” de l’obra amb la figura del personatge principal que vol ampliar la història presentada a l’hora quieta.

YouTube Preview Image

 

Publicat dins de articles, Entrevistes, lectures, LGTB, Pati Blau | Etiquetat com a , , , , | Comentaris tancats a L’hora quieta

Rastres de la LGTBIfòbia a Brasil

Article publicat a Xarxanet i IdemTV

En 124 estats del món (122 dels quals són membres de Nacions Unides) no existeix cap llei que criminalitzi les relacions sexuals consentides entre persones adultes del mateix sexe. Si bé la lluita per eradicar la LGTBIfòbia al món és llarga i l’evolució molt lenta també cal tenir en compte els avenços i retrocessos segons el color polític dels diferents governs. Ningú hauria de ser castigat, perseguit, agredit o discriminat per la seva orientació sexual o identitat de gènere i, en canvi, trobem seriosos retrocessos, siguin polítics o socials, en molts estats del món.

De fet, en 72 estats del món se segueixen criminalitzant les relacions sexuals consensuades de persones adultes del mateix sexe. Alguns d’aquests estats no tenen lleis que criminalitzin aquestes relacions en privat però es criminalitzen de facto i es deixa actuar impunement  qui agredeix i discrimina les persones LGTBI. Malgrat l’evolució dels darrers anys (86 estats l’any 2008) encara en 9 estats membre de les Nacions Unides s’aplica la pena de morta les persones LGTBI. Pel que fa a la identitat de gènere en un article anterior vam informar sobre la situació actual de forma àmplia.

Brasil és un país que va legalitzar l’homosexualitat el 1831 i l’edat de consentiment és als 14 anys, independentment de l’orientació sexual. També permet l’adopció per part de parelles homosexuals des del 2010; el 2013 va reconèixer el matrimoni igualitari; tot i no tenir legislació antidiscriminatòria  té protecció legislativa a l’orientació sexual en alguns estats (un 78% de la població viu en aquestees jurisdiccions). A inicis del segle XX també va patir etapes fosques que van portar al moviment a la semiclandestinitat i una persecució social i politica durant la dictadura entre el 1964 i el 1984 tot i que va ser especialment dura del 1969 al 1973.

Continua llegint

Publicat dins de articles, LGTB, Violència masclista | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Rastres de la LGTBIfòbia a Brasil

El «Dixan» i la cortina de fum

Article publicat a Nació Digital

Robert de Niro, Dustin Hoffman i Anne Heche van protagonitzar fa uns anys una pel·lícula que portava per títol La cortina de fum, la història d’un emmascarament polític que dóna pas a una guerra. Les cortines de fum en política són molt usuals i, sovint, se sobreposen.

Estem assistint a un espectacle polític sense precedents, on les performances i les cortines de fum s’acumulen, se superposen, competeixen i acaben desconcertant. D’altra banda, es prova la capacitat de resiliència de les classes populars. 12 anys després de les detencions de l’anomenat Comando Dixan –que pretenia justificar la participació en la guerra d’Iraq visibilitzant l’amenaça del gihadisme- s’acusa membres dels CDR de terrorisme i les proves són caricaturesques: un xiulet, un mapa de google, una papereta de votació de l’1-O, unes caretes de Jordi Cuixart, entre altres materials perillosos.

Finalment, el mateix jutge no veu terrorisme ni rebel·lió en la detinguda. Mentre això passava el cap d’Estat del Regne d’Espanya rebia el príncep hereu de l’Aràbia Saudita per tancar la venda de material de guerra. Mentre la repressió de l’Estat cau sobre el moviment independentista a Catalunya i, també, sobre els moviments crítics d’altres pobles del Regne, se’ns omplen portades, notícies i timelines de màsters falsos, doctorats no fets, currículums falsejats. Continua llegint

Publicat dins de articles, Independentisme, Mitjans de Comunicació | Etiquetat com a , , , , , , , , , | Comentaris tancats a El «Dixan» i la cortina de fum