Visibles i iguals

Article publicat a Dones en Xarxa i Catalunya Plural

El passat 26 d’abril va celebrar-se el dia de la visibilitat lèsbica. Una jornada reivindicativa que se celebra arreu i que pretén posar les dones lesbianes al centre. Un dia que hauria de ser tots ells dies i, malgrat tot necessari, perquè mai hauria d’invisibilitzar-se una forma d’estimar.

Visibilitzar-se per tenir els mateixos drets. A hores d’ara podem fer un petit balanç d ela visibilitat reclamada. Es van portar a terme actes diversos: festius, culturals i reivindicatius. Pocs mitjans van fer-se ressò més enllà de l’anècdota. Un vídeo que, simbòlicament, mostrava l’amor lèsbic davant la moreneta va ser el que va centrar l’atenció dels mitjans. Només un acte local, una petonada a Sant Cugat, va ser recollit pel mitjà local de referència. Alguns digitals, alguns articles d’opinió, els digitals del moviment LGTBI… La resta, els grans mitjans,  el rave per les fulles.

Això em porta a un article de fa molts anys enrere “Niña-muerde-perro (o de por qué no existe el lesbianismo)”, publicat a la revista “Nosotras (que nos queremos tanto)” l’any 1986, editada por el Colectivo de Feministas Lesbianas de Madrid en el que es desenvolupa una anàlisi de la negació que el sistema heteropatriarcal fa del lesbianisme. 31, trenta-un, anys després seguim reclamant, reivindicant-nos visibles.

L’amor trenca normes? Uns anys abans de l’article el Front d’Alliberament Gai de Catalunya proclamava en un lema “Trenca la norma. Estima com vulguis”, un lema històric que ha estat al capdavant de les reivindicacions. Els avenços han arribat (tot i que queda molt per fer) però, les lesbianes som visibles? Tenim els mateixos drets?

Les dones que es reivindiquen subverteixen l’ordre del sistema, perquè som la majoria social però no formem part de la majoria dominant. Existeix un ordre simbòlic heteropatriarcal que es veu amenaçat per les reivindicacions d’igualtat de drets reals, el canvi de rol social de les dones és, en si mateix, transgressor, la reivindicació de l’amor, i el sexe, entre dones transgredeix i molesta l’ordre establert. És per això que s’invisibilitza les dones, és per això que es nega el lesbianisme, és per això que no som noticia més enllà de l’anècdota o el comportament no normatiu. Formem part de la pàgina de successos: la fugida de la parella de dones de Turquia, l’assassinat d’una de les membres d’una parella lesbiana… o bé de les pàgines de societat: famoses lesbianes o petons fugaços als escenaris. O som marginals o som espectacle. Però les dones lesbianes no volem ser marginals encara que creixem als marges.

L’heterosexualitat és pressuposada i, per tant imposada, obligatòria, per a les dones. És, a més, una heterosexualitat androcèntrica sense tenir prou en compte la sexualitat de les dones, una sexualitat negada doblement en els cas de les lesbianes.

Visibles i amb igualtat de drets, aquesta és la petita i gran reivindicació pendent per a les lesbianes. La tan glorificada “normalització” de les persones LGTBI és per a les lesbianes un repte pendent, una necessitat vital.



Publicat dins de articles, feminisme, LGTB | Etiquetat com a , , , , , , | Comentaris tancats a Visibles i iguals

Entrevista publicada a La Independent

La Bárbara Ramajo és activista feminista i lesbiana. Va ser membre de l’Eix Violeta i Queroseno i actualment és una de les ànimes mater de Bollos en Teoria. En aquesta conversa presenta una nova òptica sobre gènere i sexualitat i el que ella anomena violències fantasma.

El passat novembre et van fer una menció especial al XVII premi d’assaig Carmen Burgos. Què et va empènyer a fer un treball sobre gènere i sexualitat?

El títol d’aquest treball és “Gènere i Sexualitat, aproximacions multidimensionals i violències fantasmes”. És un desenvolupament del treball de fi de màster de Dones, Gènere i Ciutadania del 2014, on tracto de parar atenció a com es relacionen aquests tres elements, i la novetat rau en mirar de forma multidimensional, és a dir, tractar de situar de què parlem quan ens referim tant a gènere com a sexualitat per tal de no estar parlant en registres diferents, vull dir que si parlem del gènere com categoria analítica, o bé com categoria de poder, o identitària, o performativa, o discursiva, o en qualsevol altra dimensió. Si ens aproximem amb aquesta mirada específica i la posem en relació amb la mateixa dimensió que la sexualitat, podrem trobar amb molta més facilitat com operen aquestes violències fantasmes i, a més, nomenar-les.

Al treball parles de les violències fantasmes heterocispatriarcals; de fet ja vas desenvolupar-ho en una ponència de les jornades Radicalment Feministes en què parlaves del cos lesbià del feminisme.

Doncs, si! En realitat parlo de violències que des dels feminismes ja portem anys detectant i denunciant, però el que faig de diferent és sistematitzar-les amb aquesta mirada que, a posteriori, he descobert que acadèmicament s’emmarca dins les teories de l’espectralitat, i les anomeno com violències fantasmes. Són aquelles que actuen sense ser percebudes; poden ser visibles o invisibles, però sempre estan operant com forces que tracten de posar fora del focus d’atenció tot allò que suposi un desafiament important a l’ordre heterocispatriarcal, creant veritables hàbitats de confort on acaben residint nuclis sempre inqüestionables d’anàlisi i funcionament dels ordres heterocispatriarcal.

De fet és el que planteges a la ponència El cos lesbià del feminisme i les violències fantasmes

Sí, parlo, entre d’altres coses, de com aquest sistema capitalista heterocispatriarcal, racista i capacitista en que vivim actua segons interessos, que són fonamentalment racistes, sigui amagant o bé abanderant el cos lesbià dels feminismes. A més, això ho fa de la forma més productiva amb que treballen les violències fantasmes, que és a través de les seves resistències, és a dir, a través de posicions crítiques al mateix heterocispatriarcat que acaben fent del cos lesbià una frontera de defensa cultural, d’ostentació i de lluita homonacionalista. Dit d’una altra manera, les violències fantasmes identitàries s’exerceixen cada vegada que des dels mateixos feminismes invisibilitzem el cos lesbià dels feminismes, i també cada vegada que fem bandera del fet que el circumscriu com una característica cultural “pròpia”.

No sempre és fàcil detectar aquesta violència fantasma.

No. Per exemple, al treball que hem citat al principi parlo de com les violències fantasmes narratives ens fan creure que la participació de les dones a la història, la literatura, les arts o les ciències, retrospectivament, s’ha produït en un ordre creixent: la primera filòsofa, matemàtica, poeta, política, etc., i desprès, amb el pas del temps i les lluites feministes, ens hem anat incorporant la resta de dones. Però, i si mirem cap enrere en una clau que no sigui èpica, sinó que, tal i com vaig escoltar una vegada a  Marta Selva, amb una mirada ètica, és a dir, una mirada sobre la quotidianitat que contempli el fet que les dones sempre hem participat de la Història, caldria preguntar-nos, doncs, com ens invisibilitza aquesta mirada épica, i posar-nos a canviar les narracions que fan la Història, llavors si fem això, ens podríem adonar que potser aquelles primeres dones en realitat van ser les últimes: la última filòsofa, matemàtica, poeta, astrònoma… en relació a la nostra era.

Parles de multidimensionar el gènere a partir del binarisme marcat per la biologia. Hem de deconstruir culturalment?

Hem de deconstruir sempre i sempre culturalment, doncs el binarisme i la biologia son tan culturals com la forma d’aproximar-nos al gènere. El que plantejo amb la multidimensionalitat és una separació dels fils que teixeixen el gènere per posar sota la lupa el mateix fil que si parlem de sexualitat. Així, fil a fil, podem anar teixint les nostres pròpies cultures de resistències feministes de forma molt més productiva, ja que és entre aquests filaments on s’amaguen les estructures que cimenten els llocs intocables de l’heterocispatriarcat, i en desembolicar-los, tenim l’oportunitat de veure, momentàniament, quin és el trenat que gasta. I dic momentàniament perquè les violències fantasmes, amb la seva capacitat biòtica d’adaptació al medi, s’encarreguen molt bé d’encriptar, de nou, aquestes estructures que cal protegir amb nous nusos que derivin les atencions a llocs de menys risc.

 



Publicat dins de articles, feminisme, LGTB, Violència masclista | Etiquetat com a , , , , , , | Comentaris tancats a

A chantar m’er de so qu’eu no volria

Foto @CarmePorta 2017

Article publicat a La Independent

El títol pertany a una cançó de la Comtesa de Dia, dama occitana i trobairitz de qui ens han arribat alguna cançó sencera.

Les trobairitz cantaren l’amor al segle XII i posaren l’amor al centre de la política mentre alguns dels trobadors posaren el desdeny. A Catalunya alguns trobadors foren senyors que cantaven amb ràbia els seus enemics, mentre que les trobadores, cultes dames, des dels seus castells parlaven d’amor i de desig i ho feien tancades, malgrat ser referents i obrir un joc amorós fora de les normes socials i de la unió matrimonial.

Molts segles, noves normes i una altra manera de viure l’amor però  seguim preses dels mites amorosos que ens mantenen al castell a algunes, a l’armari a d’altres.

Estimar és part de la vida, com estimar és part del rol. Estimar per sobre de tot i d’una mateixa:

  • el pare i la mare, el quart manament es concreta en el cas de les dones en forma d’una entrega incommensurable.
  • els fills, les filles, una entrega sense mesura, passional, sang de la nostra sang.
  • l’home de la teva vida, que de forma evident ens converteix a totes en heterosexuals, sense possibilitat de tria i estimant-lo per sobre de tot i de tothom.

El rol que forma part de la nostra vida i de les fal·làcies del patriarcat que ens devora i invisibilitza. L’autoestima impossible perquè el menyspreu per les dones és tan gran que no podem estimar-nos a nosaltres mateixes.

Trencar aquestes normes socials provocaven, encara provoquen, viure al castell, viure a l’armari. Tancar l’amor per una mateixa, posar en dubte l’amor de mare perfecta, obrir horitzons a altres amors que no són els de per vida i, també, poder estimar altres dones sigui com a amigues, sigui com a amants.

Les nostres xarxes no són de caçera sinó de solidaritat, de suport mutu i cooperació. Les germanes no ens destruïm sinó que ens protegim, el feminisme trenca la norma que el rol del patriarcat ens dóna.

Els nostres amors no són eterns, hem trencat els motllos de l’amor romàntic que ens recloïa, però també hem obert les persianes perquè algunes desitgem  altres dones. Ser visible ha obert camins, ha fet possible anar agafades pel carrer, besar-se en públic, mostrar la felicitat compartida, encara que a alguns no els agradi i no ho vulguin permetre. I tot així seguim sent invisibles, el nostre desig segueix negat i amagat, nosaltres mateixes, les visibles, no ho som del tot.

Por, contradiccions i pes dels segles. Malgrat el temps, malgrat els canvis, les normes que ens retallen es regeneren i perviuen. Sense voler les hem interioritzat, sense voler marquen la nostra felicitat. Haurem de seguir teixint xarxes regeneradores d’estima i malls que enderroquin els murs interiors.

El 26 d’abril és el dia de la visibilitat lèsbica, un dia que moltes voldríem que no calgués però que cal: mostrar-se, etiquetar-se, fer-se visibles per què les coses canviïn, es reconeguin els drets iguals  des de la diferència. Ser visibles per què moltes perdin la por, per acabar amb la lesbofòbia social i la misogínia.

 



Publicat dins de feminisme, LGTB, Quí sóc | Etiquetat com a , , , , , , , , | Comentaris tancats a A chantar m’er de so qu’eu no volria

Entre flors serem visibles

Article publicat a Nació Digital

Un dia després de la commemoració de la revolució dels clavells, el 26 d’abril és el dia de la visibilitat lèsbica. La forma com anomenem la jornada reivindicativa ja diu molt de com estan les coses. Una jornada reivindicativa que es basa en la necessitat de visibilitat indica que el problema va més enllà de l’orientació sexual i que, en tot cas, el dolor que s’acumula és molt alt.

L’estigmatització de les dones lesbianes està clarament lligada a l’orientació sexual però, també, a la desigualtat estructural que pateix el 52% de la població, la majoria social, les dones. Aquesta desigualtat de base és provocada per un sistema basat en estereotips i models excloents. Un sistema que provoca dolor a tota aquella persona no normativa o que no segueix les normes establertes i que marca rols de comportament segons el gènere, segons l’orientació sexual, segons el sexe, l’edat, el color de la pell i els ingressos econòmics. Un sistema basat en estereotips i exclusió.

Parlem, doncs, d’invisibilitat de les invisibles. Les dones no sortim als llibres d’història (excepte quan parlem d’història de les dones) ni al llistat d’invents que ens han canviat la vida (la fotocopiadora, el tippex, l’eixugaparabrises, el rentaplats, el bot salvavides…), les dones que han lluitat en la vida quotidiana, en la política, en el cinema, la supervivència, en l’art,  l’economia, dones que han estat ignorades, invisibilitzades o menyspreades.

Asexuades. Aquest també ha estat un rol adjudicat. A les dones no se’ns ha reconegut la sexualitat, en tot cas era una sexualitat lligada a la pràctica heterosexual i la centralitat del plaer masculí. Les dones lesbianes, pel fet de ser invisibles doblement, eren (som) considerades amigues i, en el cas de fer militància d’una orientació sexual que trenca estereotips i normes socials sistèmiques, estigmatitzades, marcades i privades de drets.

Ser lesbiana té doble peatge social, la visibilitat és una necessitat per ser present, per demanar els drets que ens pertoquen com a ciutadanes, per viure sense estigma i poder estimar i ser estimada.
Pocs dies després de Sant Jordi, reclamem drets i visibilitat, desitjant que les roses no es tornin espines, només.

Publicat dins de articles, LGTB | Etiquetat com a , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Entre flors serem visibles

Visibles

Article publicat a Xarxanet

El 26 d’abril és el dia de la visibilitat lèsbica. Les lesbianes necessitem un dia per la visibilitat? És una jornada que reivindica drets però també espai i trenca estereotips.

Les dones lesbianes patim una doble discriminació que provoca una menor visibilitat que el col·lectiu d’homes gais. El rol social que tenim les dones porta al no reconeixement de la sexualitat, a la invisibilitat i a l’àmbit privat per desenvolupar-nos. Sovint això provoca un alt grau de patiment en la vida emocional però també empeny a estimar d’amagat, a fer que l’amor formi part, únicament, de l’àmbit íntim, privat. L’afectivitat de les dones sempre ha estat lligada a la maternitat o l’entrega als altres, el mite de l’amor romàntic ha empés les dones a aquesta entrega. En el cas de les lesbianes, a més, empeny a la invisibilitat, a tapar les relacions afectives.

Aquest és el perquè de la necessitat de visibilitzar-se. Aquest és el repte i la dificultat: reivindicar-se per deixar de soterrar-se, per ser descobertes des d’allò positiu. Ser visibles i tenir drets com a iguals, des del reconeixement de la diferència.

Publicat dins de articles, LGTB | Etiquetat com a , , , , , , , | Comentaris tancats a Visibles

Ser i fer-se visibles

Article publicat a IDEMTV

Les lesbianes tenim, clarament, un doble plus en la discriminació: som dones i no heterosexuals.
Com a dones formem part de la majoria social que no es té en compte, que durant segles viu subjugada al sistema patriarcal i conductes masclistes, misògines, discriminatòries pel fet de ser (o sentir-se) dones. Discriminació en l’accés a un lloc de treball remunerat, salaris més baixos, manca de reconeixement del treball de cura, violència sexual, econòmica, física, psicològica… per posar només exemples del que vivim quotidianament i no es veu de forma habitual.

Com a lesbianes, les dones som éssers sense sexualitat, se’ns pressuposa l’heterosexualitat però sempre al servei del mascle. El lesbianisme és invisible perquè el desig entre dones no entra en el pensament normatiu heteropatriarcal i perquè la situació de discriminació que vivim com a dones ens porta a una actitud més íntima en molts casos. A les dones se’ns ha educat per actuar en l’àmbit d’allò privat, als homes per interactuar en l’àmbit públic. Les sortides de l’armari, per les lesbianes, són doblement doloroses i costoses, sense menysprear la sortida de l’armari dels companys gais i, evidentment de les persones trans.

Sortir de darrera les persianes, per les dones lesbianes és trencar sostres de vidre, parets de goma i estereotips masclistes. Moltes som visibles. Moltes ho han estat per ser referents, però moltes altres segueixen vivint amb recança ser visibles.

Fer-se visibles en allò quotidià és una altra cosa, paral·lela, simultània o que travessa, és fer-se visible: les petonades, les abraçades, les mirades…en espais públics és un fer-se visible quotidià, polític en el dia a dia.

Ser i fer-se no són contraris. Ser i fer-se visible són expressions diferents de fer política que poden ser coincidents, però cap és millor que l’altra. Tenir la valentia de sortir a un mitjà de comunicació o a les xarxes dient “sóc lesbiana” és gran. Dir-ho a la família, les amistats, mostrar-se… no és petit.

Les lesbianes volem ser i fer-nos visibles, d’una manera o una altra sortim de l’armari i cal que això es reconegui, se li doni valor i, també, sigui una valentia visible i visibilitzada.

Publicat dins de articles, LGTB | Etiquetat com a , , , , , , , , | Comentaris tancats a Ser i fer-se visibles

El frau

Mires al teu entorn  i penses que , de fet, és fàcil viure bé si defraudes. Però de petita em van ensenyar, ens van ensenyar,  a no defraudar, a ser coherent amb el que es pensa i intentar complir les expectatives de tot el que els i les altres volen de la vida. De la meva, de la teva, de la nostra vida.

El frau vital amb el que ens han educat és complir amb les expectatives socials, les expectatives dels altres: en els estudis, en la feina, en la maternitat, en la família, en la parella, en les relacions socials… hem de ser persones d’èxit, sense fissures, sense febleses. Precisament és això el que ens fa febles i dependents, no saber quins són els nostres límits, no saber el valor de dir no, fixar-nos reptes inassolibles però que ens convertiran en persones importants, exitoses, admirades.

Hem de ser felices, riques, elegants. Tenir bon caràcter, un cos fantàstic. Estar al dia de totes les novetats en tots els àmbits, saber opinar de tot en profunditat. Tenir un expedient acadèmic impressionant i una carrera professional que supera somnis. Tenir una família ordenada, fantàstica, una parella per tota la vida que ens estima i desitja.

Ens han explicat contes que ens convertien en heroïnes i herois de la vida i ens han defraudat, ens han hipotecat la vida, ens han creat frustració. És el sistema, estúpids! Ens hem de dir una i altra vegada.

No hi ha model de vida, ni d’èxit professional, ni d’amor, ni de família, però ens han fet creure que tot el que sortia d’allò que ens marcaven, d’allò que planificaven, d’allò que volien per nosaltres era el que havien de ser les nostres vides. Però només volíem ser felices, no pas ser riques, ni tenir èxit, ni ser les primeres de classe, ni ser les mares perfectes, ni tenir la feina més adinerada, ni la casa més gran elegant i ordenada, ni saber de tot per demostrar-ho. Simplement volíem ser lliures i felices. Tenir les amistats sense interessos. Poder estimar i que ens estimessin en llibertat i amb compromís. Educar des de la llibertat i amb totes les contradiccions. Estudiar constantment per saber sobre allò que ens interessa i no sempre arribem. Tenir temps per a les persones que estimem i no haver de córrer per allò que ens marquen sinó marcar-nos fites humanes i límits que ens ajuden a viure i saber dir no a temps.

Simplement, no defraudar-se una mateixa.

Publicat dins de pensaments, Quí sóc | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a El frau

Odi sobre rodes

Article publicat a Nació Digital

Ha estat notícia arreu – una mala notícia – que un autocar carabassa amb lemes discriminatoris i negadors volia recórrer Catalunya. Ja ho va intentar a Madrid on va trobar-se amb una immobilització forçada, però va decidir que Catalunya era on calia anar a difondre el seu missatge, reitero: discriminatori i negador.

La plataforma responsable ja havia fet una prèvia a tots els centres d’ensenyament. Va trametre’ls una guia en la que s’exclamava contra una educació basada en el reconeixement de la diversitat. La publicació contenia missatges contra el reconeixement de la diversitat sexual i la identitat de gènere. De nou, un missatge discriminatori i negador.

Catalunya ha estat pionera en polítiques contra la discriminació a lesbianes, gais, persones trans, bisexuals i intersexuals (LGTBI). El 2005 va impulsar un programa executiu per al col·lectiu LGTBI i es va desenvolupar un Pla Interdepartamental per a combatre les discriminacions amb accions positives i sensibilització. L’octubre del 2014 Catalunya es va dotar d’una llei de reconeixement dels drets LGTBI que recollia també, sancions administratives per accions discriminatòries.

Els delictes d’odi i discriminació són conseqüència de valors que han negat la diversitat en qualsevol àmbit. Quan aquesta discriminació o promoció de l’odi es fa per raons d’orientació sexual o identitat de gènere el que es persegueix és descontextualitzar les polítiques d’acció positiva i les lleis de reconeixement de drets, en la negació de drets troba una expressió que les muta, de forma tramposa, en accions impositives.

En aquest sentit les campanyes de la plataforma Hazte Oir –la responsable d’ambdues campanyes citades- pretenen descontextualitzar les polítiques per la igualtat de drets de les persones LGTBI i fer que es percebin com una ideologia que pretén imposar-se a tota la població. El que volen anomenar com a “ideologia de gènere” no és res més que la necessitat i obligació de les institucions públiques per a dotar de drets iguals a persones que són diverses i diferents. No es pot partir només de la igualtat reconeguda sobre el paper sense tenir en compte que es precisa d’una major protecció social i legal per a les persones o col·lectius que acumulen una trajectòria de discriminació patida.

Aquestes campanyes pretenen negar, acusar i excloure dels valors cívics, socials i educatius el reconeixement de la diversitat. Són campanyes amb una ideologia clarament discriminatòria i negadora, una campanya que victimitza doblement les persones discriminades i excloses donat que les converteix en culpables, però una campanya que, sobre rodes, ha aconseguit un ressò mai esperat a les xarxes socials i les portades dels mitjans de comunicació. Potser cal començar a negar-se a fer-ne ressò i immobilitzar, emmudir els missatges de l’odi, els missatges odiosos.

Publicat dins de articles, Govern de la Generalitat, LGTB | Etiquetat com a , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Odi sobre rodes

Expressar-se lliurement

Article publicat a La Directa

Estem veient i vivint una situació que hauria de ser sorprenent en una democràcia “normal” –les cometes són perquè cada cop tinc més clar que la normalitat no existeix, i sí, en canvi, l’intent d’estandarditzar persones i comportaments–, però és evident que al Regne d’Espanya no es viu una situació democràtica real.

La justícia, que hauria de ser un poder independent, persegueix idees polítiques i absol corruptes. O més paradigmàtic encara, no els absol però els deixa lliures amb fiances irrisòries si es compara amb el que han robat. Les forces de seguretat detenen persones pel fet de no tenir papers legals i desallotgen persones i famílies senceres dels seus habitatges per lliurar-los als bancs. L’economia rescata bancs, als quals no els fa tornar allò que roben els seus directius ni els demana el retorn del rescat, que hauria de ser un crèdit que hem fet entre tota la ciutadania. L’estat que s’encarrega de la protecció permet el feminicidi –a l’hora d’escriure això el 2017 ja han assassinat 15 dones a l’estat i 2 a Catalunya– i retalla en campanyes de sensibilització, en detecció, en seguiment i protecció. Aquesta és la democràcia espanyola fruit de la transició.

Una democràcia que permet empresonar, als CIE, persones refugiades mentre permet la llibertat de lladres reials. Una democràcia que empresona un cantant de rap per les seves lletres mentre deixa lliures o sense encausar –coses de la fiscalia independent– enormes corruptes. Una democràcia bastida sobre el “atado y bien atado” segons la qual permetre una votació al Parlament és un delicte mentre l’assassí de Guillem Agulló pot presentar-se a eleccions.

Una societat que permet morir milers de persones al mar i a la guerra i  força presó per a joves per protestes al carrer, tot reinterpretant la norma jurídica, i deixa lliures lladres de guant blanc amb sentència ferma però amb accés a passaport.

Un temps, un món en el qual la desigualtat és viva i troba espais actius d’expressió. Espais d’opinió als mitjans, actes d’ofensa i menyspreu que troben espais de disculpa social, al límit de la llibertat d’expressió. La desigualtat s’expressa i la lluita per la igualtat es reprimeix. L’espai d’expressió afavoreix la marca i l’exclusió o bé l’acceptació social. L’insult i el desdeny fruits de la tensió, de la lluita de civilitzacions –l’antic règim i allò que és nou, innovador, transgressor– es troba sobre l’arena pública. La crítica al sistema o a les accions són punibles o rara avis, mentre que el que és sistèmic i fòbic, discriminatori i agressiu és reconegut i ocupa una posició central.

Assetjaments i amenaces a les xarxes, autocars de l’odi –i odiosos– que intenten recórrer les ciutats per intoxicar al seu pas… tot allò que retalla llibertats i assenyala objectius resta protegit per petites escletxes legals o per inacció judicial, mentre les paraules, les accions creatives o les protestes veïnals acaben amb detencions i judicis d’una rapidesa extrema.

Els límits de la llibertat d’expressió tenen l’origen en la llibertat d’opció, que es nega. Límits que es recolzen en prejudicis i estereotips socials, en llegendes urbanes i tòpics de la picaresca. Límits que no s’apliquen en la discriminació i la difamació i produeixen desigualtat i limitació real a persones que creen, idees positives que creixen i projectes que aporten i transgredeixen. Límits  tangibles i físics, reals  i simbòlics que posen murs, cadenats i baldes als camps que volem recórrer i parasafregem: Un fantasma recorre Europa i el món, el fantasma de la llibertat, del canvi, de la igualtat, de la transformació social; totes les forces del vell món s’han aliat en una sacrosanta croada contra aquest fantasma.

Publicat dins de articles, pensament polític | Etiquetat com a , , , , , , , | Comentaris tancats a Expressar-se lliurement

364 dies

Article publicat a mèdia.cat

El 8 de març molts diaris es feien ressò de temes «de dones» donat que es commemorava el dia internacional de les dones. Temes diversos sobre les desigualtats que es mantenen i, en alguns casos, s’eixamplen. Desigualtats que es viuen en tots els àmbits: laboral, social econòmic, familiar…

Alguns mitjans en feien portada i d’altres ho van tractar en profunditat a les seves planes. Però una flor no fa estiu i el 9 de març tot tornava a la «normalitat». Aquesta normalitat l’ha analitzada un estudi del GESOP (Gabinet d’Estudis Socials i Opinió Pública). De l’anàlisi entre l’1 i el 8 de març, se’n desprèn que la presència de dones a les portades va ser d’un 22’4% front un 77’6% d’espai publicat per homes.

Segons l’anàlisi del mateix estudi, el dia 8 de març va ser el dia en què més presència vam tenir les dones als mitjans (un 28’6% front el 71’4%) i en un alt percentatge, la majoria de notícies, es centraven en el dia internacional com a temàtica.

El 8 de març al vespre, els carrers de Barcelona i d’altres poblacions del país s’omplien de forma molt massiva. Potser les manifestacions més massives dels darrers anys en aquesta jornada reivindicativa. El mateix dia també jugava el Barça contra el París Saint Germain.

Les portades del 9 de març van ser un relat de la realitat informativa de la «normalitat»: el Barça i la seva mítica remuntada ocupava totes les portades, mentre que la important mobilització ni tan sols era present a la majoria dels mitjans i, si hi era, només en mereixia breus espais.

Fa mesos que el col·lectiu On són les dones denuncia la infrarepresentació de dones en els espais d’opinió (no arriba al 25%). De forma gràfica i descarnada, l’endemà del dia internacional de les dones, mostrava que dels 365 dies l’any només un tenim possibilitat de ser visibles i ni tan sols superant expectatives es fa possible ser notícia. L’Observatori de les dones als mitjans de comunicació analitza, també, els estereotips de gènere en la representació de les dones als mitjans, així com la manca de visibilitat, i va elaborar un decàleg amb orientacions que poden ser eines efectives per tal de superar aquesta desigualtat informativa.

Cal doncs fer una reflexió com a professionals i com a sector per tal d’actuar i que les recomanacions no acabin sent oblidades en un calaix. Un dia l’any dedicat a la majoria de la població, i de forma molt concreta a la celebració del dia internacional que recorda les moltes desigualtats i la violència estructural del sistema, hauria de fer vergonya a qualsevol. I les estadístiques canten!

Publicat dins de articles, feminisme, Mitjans de Comunicació | Etiquetat com a , , , , , , | Comentaris tancats a 364 dies