Entre flors serem visibles

Article publicat a Nació Digital

Un dia després de la commemoració de la revolució dels clavells, el 26 d’abril és el dia de la visibilitat lèsbica. La forma com anomenem la jornada reivindicativa ja diu molt de com estan les coses. Una jornada reivindicativa que es basa en la necessitat de visibilitat indica que el problema va més enllà de l’orientació sexual i que, en tot cas, el dolor que s’acumula és molt alt.

L’estigmatització de les dones lesbianes està clarament lligada a l’orientació sexual però, també, a la desigualtat estructural que pateix el 52% de la població, la majoria social, les dones. Aquesta desigualtat de base és provocada per un sistema basat en estereotips i models excloents. Un sistema que provoca dolor a tota aquella persona no normativa o que no segueix les normes establertes i que marca rols de comportament segons el gènere, segons l’orientació sexual, segons el sexe, l’edat, el color de la pell i els ingressos econòmics. Un sistema basat en estereotips i exclusió.

Parlem, doncs, d’invisibilitat de les invisibles. Les dones no sortim als llibres d’història (excepte quan parlem d’història de les dones) ni al llistat d’invents que ens han canviat la vida (la fotocopiadora, el tippex, l’eixugaparabrises, el rentaplats, el bot salvavides…), les dones que han lluitat en la vida quotidiana, en la política, en el cinema, la supervivència, en l’art,  l’economia, dones que han estat ignorades, invisibilitzades o menyspreades.

Asexuades. Aquest també ha estat un rol adjudicat. A les dones no se’ns ha reconegut la sexualitat, en tot cas era una sexualitat lligada a la pràctica heterosexual i la centralitat del plaer masculí. Les dones lesbianes, pel fet de ser invisibles doblement, eren (som) considerades amigues i, en el cas de fer militància d’una orientació sexual que trenca estereotips i normes socials sistèmiques, estigmatitzades, marcades i privades de drets.

Ser lesbiana té doble peatge social, la visibilitat és una necessitat per ser present, per demanar els drets que ens pertoquen com a ciutadanes, per viure sense estigma i poder estimar i ser estimada.
Pocs dies després de Sant Jordi, reclamem drets i visibilitat, desitjant que les roses no es tornin espines, només.



Publicat dins de articles, LGTB | Etiquetat com a , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Entre flors serem visibles

Visibles

Article publicat a Xarxanet

El 26 d’abril és el dia de la visibilitat lèsbica. Les lesbianes necessitem un dia per la visibilitat? És una jornada que reivindica drets però també espai i trenca estereotips.

Les dones lesbianes patim una doble discriminació que provoca una menor visibilitat que el col·lectiu d’homes gais. El rol social que tenim les dones porta al no reconeixement de la sexualitat, a la invisibilitat i a l’àmbit privat per desenvolupar-nos. Sovint això provoca un alt grau de patiment en la vida emocional però també empeny a estimar d’amagat, a fer que l’amor formi part, únicament, de l’àmbit íntim, privat. L’afectivitat de les dones sempre ha estat lligada a la maternitat o l’entrega als altres, el mite de l’amor romàntic ha empés les dones a aquesta entrega. En el cas de les lesbianes, a més, empeny a la invisibilitat, a tapar les relacions afectives.

Aquest és el perquè de la necessitat de visibilitzar-se. Aquest és el repte i la dificultat: reivindicar-se per deixar de soterrar-se, per ser descobertes des d’allò positiu. Ser visibles i tenir drets com a iguals, des del reconeixement de la diferència.



Publicat dins de articles, LGTB | Etiquetat com a , , , , , , , | Comentaris tancats a Visibles

Ser i fer-se visibles

Article publicat a IDEMTV

Les lesbianes tenim, clarament, un doble plus en la discriminació: som dones i no heterosexuals.
Com a dones formem part de la majoria social que no es té en compte, que durant segles viu subjugada al sistema patriarcal i conductes masclistes, misògines, discriminatòries pel fet de ser (o sentir-se) dones. Discriminació en l’accés a un lloc de treball remunerat, salaris més baixos, manca de reconeixement del treball de cura, violència sexual, econòmica, física, psicològica… per posar només exemples del que vivim quotidianament i no es veu de forma habitual.

Com a lesbianes, les dones som éssers sense sexualitat, se’ns pressuposa l’heterosexualitat però sempre al servei del mascle. El lesbianisme és invisible perquè el desig entre dones no entra en el pensament normatiu heteropatriarcal i perquè la situació de discriminació que vivim com a dones ens porta a una actitud més íntima en molts casos. A les dones se’ns ha educat per actuar en l’àmbit d’allò privat, als homes per interactuar en l’àmbit públic. Les sortides de l’armari, per les lesbianes, són doblement doloroses i costoses, sense menysprear la sortida de l’armari dels companys gais i, evidentment de les persones trans.

Sortir de darrera les persianes, per les dones lesbianes és trencar sostres de vidre, parets de goma i estereotips masclistes. Moltes som visibles. Moltes ho han estat per ser referents, però moltes altres segueixen vivint amb recança ser visibles.

Fer-se visibles en allò quotidià és una altra cosa, paral·lela, simultània o que travessa, és fer-se visible: les petonades, les abraçades, les mirades…en espais públics és un fer-se visible quotidià, polític en el dia a dia.

Ser i fer-se no són contraris. Ser i fer-se visible són expressions diferents de fer política que poden ser coincidents, però cap és millor que l’altra. Tenir la valentia de sortir a un mitjà de comunicació o a les xarxes dient “sóc lesbiana” és gran. Dir-ho a la família, les amistats, mostrar-se… no és petit.

Les lesbianes volem ser i fer-nos visibles, d’una manera o una altra sortim de l’armari i cal que això es reconegui, se li doni valor i, també, sigui una valentia visible i visibilitzada.



Publicat dins de articles, LGTB | Etiquetat com a , , , , , , , , | Comentaris tancats a Ser i fer-se visibles

El frau

Mires al teu entorn  i penses que , de fet, és fàcil viure bé si defraudes. Però de petita em van ensenyar, ens van ensenyar,  a no defraudar, a ser coherent amb el que es pensa i intentar complir les expectatives de tot el que els i les altres volen de la vida. De la meva, de la teva, de la nostra vida.

El frau vital amb el que ens han educat és complir amb les expectatives socials, les expectatives dels altres: en els estudis, en la feina, en la maternitat, en la família, en la parella, en les relacions socials… hem de ser persones d’èxit, sense fissures, sense febleses. Precisament és això el que ens fa febles i dependents, no saber quins són els nostres límits, no saber el valor de dir no, fixar-nos reptes inassolibles però que ens convertiran en persones importants, exitoses, admirades.

Hem de ser felices, riques, elegants. Tenir bon caràcter, un cos fantàstic. Estar al dia de totes les novetats en tots els àmbits, saber opinar de tot en profunditat. Tenir un expedient acadèmic impressionant i una carrera professional que supera somnis. Tenir una família ordenada, fantàstica, una parella per tota la vida que ens estima i desitja.

Ens han explicat contes que ens convertien en heroïnes i herois de la vida i ens han defraudat, ens han hipotecat la vida, ens han creat frustració. És el sistema, estúpids! Ens hem de dir una i altra vegada.

No hi ha model de vida, ni d’èxit professional, ni d’amor, ni de família, però ens han fet creure que tot el que sortia d’allò que ens marcaven, d’allò que planificaven, d’allò que volien per nosaltres era el que havien de ser les nostres vides. Però només volíem ser felices, no pas ser riques, ni tenir èxit, ni ser les primeres de classe, ni ser les mares perfectes, ni tenir la feina més adinerada, ni la casa més gran elegant i ordenada, ni saber de tot per demostrar-ho. Simplement volíem ser lliures i felices. Tenir les amistats sense interessos. Poder estimar i que ens estimessin en llibertat i amb compromís. Educar des de la llibertat i amb totes les contradiccions. Estudiar constantment per saber sobre allò que ens interessa i no sempre arribem. Tenir temps per a les persones que estimem i no haver de córrer per allò que ens marquen sinó marcar-nos fites humanes i límits que ens ajuden a viure i saber dir no a temps.

Simplement, no defraudar-se una mateixa.

Publicat dins de pensaments, Quí sóc | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a El frau

Odi sobre rodes

Article publicat a Nació Digital

Ha estat notícia arreu – una mala notícia – que un autocar carabassa amb lemes discriminatoris i negadors volia recórrer Catalunya. Ja ho va intentar a Madrid on va trobar-se amb una immobilització forçada, però va decidir que Catalunya era on calia anar a difondre el seu missatge, reitero: discriminatori i negador.

La plataforma responsable ja havia fet una prèvia a tots els centres d’ensenyament. Va trametre’ls una guia en la que s’exclamava contra una educació basada en el reconeixement de la diversitat. La publicació contenia missatges contra el reconeixement de la diversitat sexual i la identitat de gènere. De nou, un missatge discriminatori i negador.

Catalunya ha estat pionera en polítiques contra la discriminació a lesbianes, gais, persones trans, bisexuals i intersexuals (LGTBI). El 2005 va impulsar un programa executiu per al col·lectiu LGTBI i es va desenvolupar un Pla Interdepartamental per a combatre les discriminacions amb accions positives i sensibilització. L’octubre del 2014 Catalunya es va dotar d’una llei de reconeixement dels drets LGTBI que recollia també, sancions administratives per accions discriminatòries.

Els delictes d’odi i discriminació són conseqüència de valors que han negat la diversitat en qualsevol àmbit. Quan aquesta discriminació o promoció de l’odi es fa per raons d’orientació sexual o identitat de gènere el que es persegueix és descontextualitzar les polítiques d’acció positiva i les lleis de reconeixement de drets, en la negació de drets troba una expressió que les muta, de forma tramposa, en accions impositives.

En aquest sentit les campanyes de la plataforma Hazte Oir –la responsable d’ambdues campanyes citades- pretenen descontextualitzar les polítiques per la igualtat de drets de les persones LGTBI i fer que es percebin com una ideologia que pretén imposar-se a tota la població. El que volen anomenar com a “ideologia de gènere” no és res més que la necessitat i obligació de les institucions públiques per a dotar de drets iguals a persones que són diverses i diferents. No es pot partir només de la igualtat reconeguda sobre el paper sense tenir en compte que es precisa d’una major protecció social i legal per a les persones o col·lectius que acumulen una trajectòria de discriminació patida.

Aquestes campanyes pretenen negar, acusar i excloure dels valors cívics, socials i educatius el reconeixement de la diversitat. Són campanyes amb una ideologia clarament discriminatòria i negadora, una campanya que victimitza doblement les persones discriminades i excloses donat que les converteix en culpables, però una campanya que, sobre rodes, ha aconseguit un ressò mai esperat a les xarxes socials i les portades dels mitjans de comunicació. Potser cal començar a negar-se a fer-ne ressò i immobilitzar, emmudir els missatges de l’odi, els missatges odiosos.

Publicat dins de articles, Govern de la Generalitat, LGTB | Etiquetat com a , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Odi sobre rodes

Expressar-se lliurement

Article publicat a La Directa

Estem veient i vivint una situació que hauria de ser sorprenent en una democràcia “normal” –les cometes són perquè cada cop tinc més clar que la normalitat no existeix, i sí, en canvi, l’intent d’estandarditzar persones i comportaments–, però és evident que al Regne d’Espanya no es viu una situació democràtica real.

La justícia, que hauria de ser un poder independent, persegueix idees polítiques i absol corruptes. O més paradigmàtic encara, no els absol però els deixa lliures amb fiances irrisòries si es compara amb el que han robat. Les forces de seguretat detenen persones pel fet de no tenir papers legals i desallotgen persones i famílies senceres dels seus habitatges per lliurar-los als bancs. L’economia rescata bancs, als quals no els fa tornar allò que roben els seus directius ni els demana el retorn del rescat, que hauria de ser un crèdit que hem fet entre tota la ciutadania. L’estat que s’encarrega de la protecció permet el feminicidi –a l’hora d’escriure això el 2017 ja han assassinat 15 dones a l’estat i 2 a Catalunya– i retalla en campanyes de sensibilització, en detecció, en seguiment i protecció. Aquesta és la democràcia espanyola fruit de la transició.

Una democràcia que permet empresonar, als CIE, persones refugiades mentre permet la llibertat de lladres reials. Una democràcia que empresona un cantant de rap per les seves lletres mentre deixa lliures o sense encausar –coses de la fiscalia independent– enormes corruptes. Una democràcia bastida sobre el “atado y bien atado” segons la qual permetre una votació al Parlament és un delicte mentre l’assassí de Guillem Agulló pot presentar-se a eleccions.

Una societat que permet morir milers de persones al mar i a la guerra i  força presó per a joves per protestes al carrer, tot reinterpretant la norma jurídica, i deixa lliures lladres de guant blanc amb sentència ferma però amb accés a passaport.

Un temps, un món en el qual la desigualtat és viva i troba espais actius d’expressió. Espais d’opinió als mitjans, actes d’ofensa i menyspreu que troben espais de disculpa social, al límit de la llibertat d’expressió. La desigualtat s’expressa i la lluita per la igualtat es reprimeix. L’espai d’expressió afavoreix la marca i l’exclusió o bé l’acceptació social. L’insult i el desdeny fruits de la tensió, de la lluita de civilitzacions –l’antic règim i allò que és nou, innovador, transgressor– es troba sobre l’arena pública. La crítica al sistema o a les accions són punibles o rara avis, mentre que el que és sistèmic i fòbic, discriminatori i agressiu és reconegut i ocupa una posició central.

Assetjaments i amenaces a les xarxes, autocars de l’odi –i odiosos– que intenten recórrer les ciutats per intoxicar al seu pas… tot allò que retalla llibertats i assenyala objectius resta protegit per petites escletxes legals o per inacció judicial, mentre les paraules, les accions creatives o les protestes veïnals acaben amb detencions i judicis d’una rapidesa extrema.

Els límits de la llibertat d’expressió tenen l’origen en la llibertat d’opció, que es nega. Límits que es recolzen en prejudicis i estereotips socials, en llegendes urbanes i tòpics de la picaresca. Límits que no s’apliquen en la discriminació i la difamació i produeixen desigualtat i limitació real a persones que creen, idees positives que creixen i projectes que aporten i transgredeixen. Límits  tangibles i físics, reals  i simbòlics que posen murs, cadenats i baldes als camps que volem recórrer i parasafregem: Un fantasma recorre Europa i el món, el fantasma de la llibertat, del canvi, de la igualtat, de la transformació social; totes les forces del vell món s’han aliat en una sacrosanta croada contra aquest fantasma.

Publicat dins de articles, pensament polític | Etiquetat com a , , , , , , , | Comentaris tancats a Expressar-se lliurement

364 dies

Article publicat a mèdia.cat

El 8 de març molts diaris es feien ressò de temes «de dones» donat que es commemorava el dia internacional de les dones. Temes diversos sobre les desigualtats que es mantenen i, en alguns casos, s’eixamplen. Desigualtats que es viuen en tots els àmbits: laboral, social econòmic, familiar…

Alguns mitjans en feien portada i d’altres ho van tractar en profunditat a les seves planes. Però una flor no fa estiu i el 9 de març tot tornava a la «normalitat». Aquesta normalitat l’ha analitzada un estudi del GESOP (Gabinet d’Estudis Socials i Opinió Pública). De l’anàlisi entre l’1 i el 8 de març, se’n desprèn que la presència de dones a les portades va ser d’un 22’4% front un 77’6% d’espai publicat per homes.

Segons l’anàlisi del mateix estudi, el dia 8 de març va ser el dia en què més presència vam tenir les dones als mitjans (un 28’6% front el 71’4%) i en un alt percentatge, la majoria de notícies, es centraven en el dia internacional com a temàtica.

El 8 de març al vespre, els carrers de Barcelona i d’altres poblacions del país s’omplien de forma molt massiva. Potser les manifestacions més massives dels darrers anys en aquesta jornada reivindicativa. El mateix dia també jugava el Barça contra el París Saint Germain.

Les portades del 9 de març van ser un relat de la realitat informativa de la «normalitat»: el Barça i la seva mítica remuntada ocupava totes les portades, mentre que la important mobilització ni tan sols era present a la majoria dels mitjans i, si hi era, només en mereixia breus espais.

Fa mesos que el col·lectiu On són les dones denuncia la infrarepresentació de dones en els espais d’opinió (no arriba al 25%). De forma gràfica i descarnada, l’endemà del dia internacional de les dones, mostrava que dels 365 dies l’any només un tenim possibilitat de ser visibles i ni tan sols superant expectatives es fa possible ser notícia. L’Observatori de les dones als mitjans de comunicació analitza, també, els estereotips de gènere en la representació de les dones als mitjans, així com la manca de visibilitat, i va elaborar un decàleg amb orientacions que poden ser eines efectives per tal de superar aquesta desigualtat informativa.

Cal doncs fer una reflexió com a professionals i com a sector per tal d’actuar i que les recomanacions no acabin sent oblidades en un calaix. Un dia l’any dedicat a la majoria de la població, i de forma molt concreta a la celebració del dia internacional que recorda les moltes desigualtats i la violència estructural del sistema, hauria de fer vergonya a qualsevol. I les estadístiques canten!

Publicat dins de articles, feminisme, Mitjans de Comunicació | Etiquetat com a , , , , , , | Comentaris tancats a 364 dies

Amb el somirure, la revolta

Article publicat a La Independent

Isabel Franc acaba d’escriure -i coordinar- un assaig sobre l’humor, més concretament sobre les humoristes, les invisibles, les silenciades.

I ho ha fet donant veu a les expertes: expertes en teatre, cinema, clown o còmic però també en poesia, pintura o glosa, a banda d’un estudi a fons sobre les dones creadores d’humor, el seu paper a la història o millor dit, la història de la seva invisibilitat. Com la mateixa autora diu, «un conato de genealogia» feta entre totes, sobre aquelles que no han estat anomenades ni llegides i que han existit. Anomenar i treure de la invisibilitat les dones és àrdua tasca de la història, de moltes historiadores -pocs historiadors- i de professionals de tots els sectors.

Són dones com la cineasta Alice Guy -que ja coneixem per la gran tasca feta en la recuperació de les pioneres del cinema des de la Mostra Internacional de Films de Dones-, Lea Giunchi o Mabel Normand, que Nadia Pizzuti destaca a Las humoristas i ens subratlla el vessant còmic.

El teatre i el cabaret que ens descobreix Teresa Urroz ens destaca noms com Julia Lajos o María Gámez, Julia Caba Alba o Mari Santpere, per dir-ne algunes, però el llistat és interminable, perquè possiblement no pot acabar-se i encara en faltaran moltes. I llegint Urroz em recordo del cabaret satíric d’una de les clàssiques de qui ja és difícil de trobar obra editada: Maria Aurèlia Capmany i el seu cabaret satíric.

I què podem dir del còmic, aquí il·lustrat per Josune Muñoz, que fa un repàs de les dones creadores d’humor i còmic que són desconegudes, com Machiko Hasegawa, creadora d’una tira diària, o Marge Henderson, creadora de Little Lulu, o Ignazia De Zabalo, creadora d’historietes humorísitiques costumbristes euskalduns. Perfectes desconegudes, com les que recupera a l’art d’avantguarda Elina Norandi o les bertsolaris que recupera Uxue Alberdi, les poetes humorístiques que ens presenta Maria Castrejón o les clowns de Virginia Imaz. Noms i noms recuperats, dones que feien riure i transgredien la societat.

I és aquesta transgressió que provoca l’humor de les dones el que m’interessa especialment del llibre, en com a les dones se’ns ha reprimit el riure i la capacitat de crear-lo, com se’ns ha reprimit l’humor i se’ns ha imposat, amb normes socials, la rigidesa i el dogma tot identificant l’humor amb el pecat. I se’ns ha reprimit l’humor igual que s’ha fet amb la creativitat, la sexualitat, el desig o igual que s’han menytingut les nostres aportacions i se’ns ha vetat el poder o se’ns ha restringit l’accés a l’educació, el mercat de treball o el salari igual a igual treball.

Per què és l’humor perillós? Per què es nega i es combat? Isabel Franc ens respon: «el fanatismo desprecia el humor, se siente agredido por él, ya que pone en evidencia lo que tiene de ridículo y grotesco y le resta poderio. Y entonces responde con la barbarie. Y resulta que una de las formas más potentes de combatir la barbarie es, precisamente, el humor».

I les dones i els homes riem diferent i de coses molt diferents i, per tant, no encaixem en els estàndards «universals» que ens imposen els engranatges socials sistèmics. Si ja l’humor és en si mateix una energia positiva que condueix al canvi, en mans de les dones l’humor empodera i aquest empoderament carrega contra la intolerància i el radicalisme propis del patriarcat, que ens nega el riure i el viure.

Publicat dins de articles, feminisme, lectures | Etiquetat com a , , , , , , , , | Comentaris tancats a Amb el somirure, la revolta

El 26% menys

Article publicat a Dones en Xarxa i Catalunya Plural (també en castellà)

L’Observatori  de Treball i Model productiu  de la Generalitat acaba de presentar un estudi sobre la diferència salarial entre dones i homes al mercat laboral de Catalunya. La diferència no ens sobta però si que ens preocupa ens mostra que allò que moltes percebem, allò que molts altres estudis assenyalaven és una realitat punyent: les dones cobrem, de mitjana, el 26% menys de salari, tenint en compte que aquest percentatge puja molt, moltíssim, 42’6% en les franges salarials més baixes. El salari mitjà anual masculí és de 27.477€ mentre que el femení és de 20.324€, estem parlant d’una diferència de , 7.123€ menys.

Se’ns acumulen els factors que provoquen les desigualtats, fet que , en l’àmbit laboral i en un mercat altament precaritzat provoca la feminització de la pobresa. En les anàlisis sobre la pobresa parlem de working poors aquesta pobresa de les persones treballadores té uns alts nivells en el cas de les dones treballadores.

La diferència salarial entre dones i homes, la dita bretxa salarial, és conseqüència directa de les desigualtats socials entre dones i homes. Alguns factors que ho expliquen són les responsabilitats familiars -i, per tant, la necessitat de condicions per a la conciliació de la vida laboral, familiar i personal-,  els treballs feminitzats, allò que anomenem segregació horitzontal, la infrarepresentació de les dones en nivells salarials alts – en els llocs de direcció, és a dir la segregació vertical fruit del sostre de vidre- i, finalment, la menysvaloració de les feines i les capacitats de les dones.

No hi ha res de nou, és allò que les dones hem patit sempre: menysvaloració, sostre de vidre –o de plom- rol social associat a la cura, manca d’igualtat real d’oportunitats… que produeix pobresa. L’estudi ens mostra la realitat laboral, una realitat que no deixa de ser la realitat social a la que ens sotmet el patriarcat. No hi ha res de nou? Si, i no és menor, Les dades que se’ns mostren són d’una importància central en les polítiques laborals. La visibilitat, traduïda en estadístiques i percentatges, ens mostra les dificultats i la necessitat de superar estereotips que ens tanquen oportunitats socials, econòmiques, culturals, polítiques, laborals. Una societat justa és aquella que es medeix pel grau de satisfacció i felicitat de les seves ciutadanes i només és possible construir-la des d’una perspectiva de gènere.

Les polítiques no poden ser neutres, aquest estudi ens indica que, sense desagregar les dades, sense aplicar una mirada diferenciada en l’anàlisi entre homes i dones les generalitzacions ens faran errar. Saber que està passant amb una anàlisi desagregat per sexes ens fa veure la situació de desigualtat profunda que patim les dones. Les polítiques, i els indicadors, aparentment neutres comporten desigualtat per a les dones. Imaginem per un moment que les tasques domèstiques i de cura fossin igualitàries, no estaríem parlant d’una altra situació?

En l’àmbit laboral cal que les empreses apliquin els plans d’igualtat, actualment en el registre públic que té la Direcció General d’Igualtat del Departament de Treball, Afers Social i Famílies de la Generalitat  hi ha 76 Plans d’igualtat validats, 42 dels quals pertanyen al 2016 i afecten a 26.826 treballadores i treballadors. És una bona notícia aquest avanç, però cal més implicació i canvis estructurals.

Publicat dins de articles, feminisme, Polítiques socials | Etiquetat com a , , , , , , , , , | Comentaris tancats a El 26% menys

La tendresa dels pobles

FOTO de FERRAN NADEU

Article publicat a Nació Digital

Dissabte 18 de febrer: Els carres s’omplen a poc a poc però de forma constant. Costa avançar. La gent s’estreny i resta aturada 20, 30, 60 minuts, però no marxa. Se senten crits que es coregen : «Volem Acollir». Moltíssima gent de totes les edats i condicions que surten al carrer per demanar que s’obrin fronteres per a les persones refugiades.

Les vides als camps queden aturades, els drets humans suspesos però la solidaritat no s’atura, la ciutadania es mobilitza i crida contra l’immobilisme. Un immobilisme que no permet que els compromisos es compleixin. 160.000? 300.000 persones? Els carrers són plens i una sola xifra importa més: el govern de l’Estat es va comprometre a acollir 10.722 persones refugiades, persones que fugen de la guerra, la fam i la misèria i tan sols s’han acollit 516, un percentatge misèrrim que mostra la manca d’empatia. Més xifres, les xifres que importen a la gent que omple els carrers: 4.600 persones han mort a la mediterrània l’any 2016, en qualsevol de les rutes migratòries controlades per les màfies. 65 milions de persones al món han hagut de fugir per efecte de les guerres, la violència, la pobresa, la violació dels drets humans més fonamentals.

Els carrers són plens i els crits són clam: «Obriu fronteres. Acollim ara!» Molta gent recorda un passat que avui no sembla tan llunyà. El de la gent que venia al Sevillano o al Shangay i, amb sort compartia barraca, sinó eren retornades al seu poble pel servei de policia. No fa tants anys, o en fa molts, a la gent que omple la Via Laietana, Pau Claris, la Ronda Sant Pere, la plaça Urquinaona… i desfila lentament cap al mar no li importa els anys que fa, només que cal obrir aquesta terra a aquelles persones que ara pateixen les conseqüències de la injustícia global.

Catalunya és, ha estat i serà terra d’acollida i ens dotem de plans per fer-ho possible. Durant el 2016 19.000 persones han regularitzat la seva situació administrativa i s’han ofert 1.250 places d’acollida en 45 municipis . A Catalunya, actualment hi ha 495 persones amb el Programa Estatal d’Acollida de Refugiats mentre que el 2015 hi havia tan sols 28. El 2017 es posa en marxa el programa català del refugi per millorar les mancances del pla estatal i construint xarxa amb la ciutadania, les entitats i els municipis.

La gent surt al carrer, les institucions obren noves vies per l’acollida, però no n’hi ha prou. Les fronteres segueixen tancades, al sud i a l’est, també a l’oest: 1.200 quilòmetres de murs ens envolten per no deixar entrar aquells que hem condemnat a la misèria i la mort. 35.000 persones mortes des de l’any 2000 a la Mediterrània. Reduïm les persones a xifres estadístiques, tristes estadístiques que demostren la manca d’humanitat i els valors oblidats. La Declaració dels Drets Humans es vulnera de forma persistent.

L’article 5 de la declaració universal dels Drets humans diu:«Ningú no serà sotmès a tortures ni a penes o tractes cruels, inhumans o degradants» però mantenim milers de persones en camps dels que no es poden moure. L’article 14 recull que «En cas de persecució, tota persona té dret a cercar asil en altres països i a beneficiar-se’n»

Al Regne d’Espanya l’any 2015 va haver 15.000 demandes d’asil, de les quals només un 31% van ser acceptades; al conjunt d’Europa es van demandar 1.321.600 i només es van resoldre favorablement 300.000. L’article 28 diu «Tota persona té dret a un ordre social i internacional en què els drets i llibertats proclamats en aquesta Declaració puguin ser plenament efectius», però seguim construint el benestar del nord sobre les esquenes del sud i barrant-los el pas amb tanques. L’article 13 ens parla de la lliure circulació de persones, del dret de sortir i retornar al propi país, del dret a triar la seva residència, però els mantenim a milers, a milions, en tendes precàries, sota el vent, sota el fred i la neu, sota el sol del desert.

Les vides als camps queden aturades, s’alcen els murs, els drets humans suspesos però la solidaritat no s’atura, la solidaritat creix i s’expressa: Obriu fronteres, volem acollir!

Publicat dins de articles, Polítiques socials | Etiquetat com a , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a La tendresa dels pobles