​Ara ve Nadal

Article publicat a Nació Digital

Avui divendres 21 de desembre comença l’hivern, acaben les classes, molta gent agafa vacances uns dies i fa el seu darrer dia de feina… i el President del govern espanyol ha decidit fer a Barcelona el Consell de Ministres, una manera com una altra de tancar la tardor amb una empatia mínima amb al que està passant a Catalunya i, per tant, una mirada d’estadista com la del bomber-piròman.

Els carrers, aquest matí a Barcelona, eren o buits o molt plens; el tràfic era molt fluid o totalment tallat. La resposta ciutadana ha estat ocupar els carrers per mostrar indignació, una indignació que creix dia a dia i que s’expressa de forma pacífica  malgrat molts el que cerquen, el que relaten i el que volen és que es converteixi en violència i ens divideixi com a societat.

Sortosament arriba el dinar de Nadal i les taules s’ompliran de familiars i amistats que pensen diferent però comparteixen taula. Les sobretaules portaran tertúlies enceses, de ben segur, però la gent seguirà estimant-se, respectant-se, apreciant-se. Indigna el consell de ministres i per això es talla el trànsit, per això es convoca un consell popular per això ens manifestem.

Però la indignació creix perquè qui pretén dividir-nos té un model social que vol els nostres drets minvats. Són els qui criden per la presó permanent revisable però volen la llei de violència masclista derogada. Són els qui criden contra els drets de les persones migrants però les mantenen en condicions hiperprecàries als hivernacles. Són els que defensen acaloradament el “lliure mercat” però giren la cara als continus desnonaments.  Són els que reclamen novament l’aplicació 155 al marge del que la ciutadania necessiti i reclami. Són els que s’atribueixen majories, els que tenen recursos opacs, els que curiosament, o no, reben el suport de mitjans de comunicació controlats per grans empreses que retiren la seu social de Catalunya i cotitzen a l’IBEX.

Són els habituals de les tertúlies on no es respecta la memòria de les víctimes del franquisme o de les dones assassinades. Són els qui s’enriqueixen mentre la ciutadania es precaritza. Són els que dicten la sentència de La Manada, els que deixen lliures agressors de periodistes, els que culpabilitzen les dones que reben agressions, els que acusen  manifestants de botxins… Qui són? Són els de sempre, els que no han marxat mai, els que han defensat 80 anys el mateix sistema -que fou possible a partir d’un cop d’estat contra la República- i s’han disfressat de demòcrates, els que devoren els conceptes per pervertir-los. No és que tornin, és que mai han marxat i la covardia de molts dirigents els ha posat al centre.

Ara ve Nadal i recordarem la Laura Luelmo, totes som Laura, i moltes altres. Ara ve Nadal i recordarem Roger Espanyol i Ester Quintana. Ve Nadal i no oblidarem Carme Forcadell, Dolors Bassa, Marta Rovira, Anna Gabriel, Meritxell Serret, Clara Ponsatí. Ara ve Nadal i també recordarem Oriol Junqueras, Jordi Turull, Jordi Cuixart, Jordi Sánchez, Joaquim Forn, Raül Romeva, Josep Rull, Carles Puigdemont, Lluís Puig i Toni Comín. Recordarem les persones assassinades i enterrades als marges per pensar i actuar diferent a aquells que ens donen ara lliçons morals. Tot plegat  ho recordarem perquè la memòria és un acte d’amor i de resistència. Aquest 21 de desembre és l’expressió d’aquesta memòria, la memòria indignada, la resistència per qui ens vol en l’oblit.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de articles, Independentisme i etiquetada amb , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.