A chantar m’er de so qu’eu no volria

Foto @CarmePorta 2017

El títol pertany a una cançó de la Comtesa de Dia, dama occitana i trobairitz de qui ens han arribat alguna cançó sencera.

Les trobairitz cantaren l’amor al segle XII i posaren l’amor al centre de la política mentre alguns dels trobadors posaren el desdeny. A Catalunya alguns trobadors foren senyors que cantaven amb ràbia els seus enemics, mentre que les trobadores, cultes dames, des dels seus castells parlaven d’amor i de desig i ho feien tancades, malgrat ser referents i obrir un joc amorós fora de les normes socials i de la unió matrimonial.

Molts segles, noves normes i una altra manera de viure l’amor però  seguim preses dels mites amorosos que ens mantenen al castell a algunes, a l’armari a d’altres.

Estimar és part de la vida, com estimar és part del rol. Estimar per sobre de tot i d’una mateixa:

  • el pare i la mare, el quart manament es concreta en el cas de les dones en forma d’una entrega incommensurable.
  • els fills, les filles, una entrega sense mesura, passional, sang de la nostra sang.
  • l’home de la teva vida, que de forma evident ens converteix a totes en heterosexuals, sense possibilitat de tria i estimant-lo per sobre de tot i de tothom.

El rol que forma part de la nostra vida i de les fal·làcies del patriarcat que ens devora i invisibilitza. L’autoestima impossible perquè el menyspreu per les dones és tan gran que no podem estimar-nos a nosaltres mateixes.

Trencar aquestes normes socials provocaven, encara provoquen, viure al castell, viure a l’armari. Tancar l’amor per una mateixa, posar en dubte l’amor de mare perfecta, obrir horitzons a altres amors que no són els de per vida i, també, poder estimar altres dones sigui com a amigues, sigui com a amants.

Les nostres xarxes no són de caçera sinó de solidaritat, de suport mutu i cooperació. Les germanes no ens destruïm sinó que ens protegim, el feminisme trenca la norma que el rol del patriarcat ens dóna.

Els nostres amors no són eterns, hem trencat els motllos de l’amor romàntic que ens recloïa, però també hem obert les persianes perquè algunes desitgem  altres dones. Ser visible ha obert camins, ha fet possible anar agafades pel carrer, besar-se en públic, mostrar la felicitat compartida, encara que a alguns no els agradi i no ho vulguin permetre. I tot així seguim sent invisibles, el nostre desig segueix negat i amagat, nosaltres mateixes, les visibles, no ho som del tot.

Por, contradiccions i pes dels segles. Malgrat el temps, malgrat els canvis, les normes que ens retallen es regeneren i perviuen. Sense voler les hem interioritzat, sense voler marquen la nostra felicitat. Haurem de seguir teixint xarxes regeneradores d’estima i malls que enderroquin els murs interiors.



Aquesta entrada s'ha publicat dins de feminisme, LGTB, Quí sóc i etiquetada amb , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *